Calidoscopi de Julio Llamazares Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Els ‘zarazos de marzo’
El més intel·ligent, sembla, és continuar vivint sense dramatitzar en excés perquè plogui o calamarsegi
Així anomenen, o anomenaven (les paraules desapareixen amb les persones), a la meva terra lleonesa els més vells aquestes ratxes de vent i d’aiguaneu que, alternades amb moments de calma meteorològica, fins i tot de bon temps, caracteritzen el mes de març, els dies en què l’hivern deixa el seu lloc a la primavera. Un temps de turbulències i no només en la climatologia, ja que la seva inestabilitat es trasllada també a les persones. A l’al·literació (tres zetes juntes en dues paraules: ‘zarazos’ i ‘marzo’) s’hi suma la seva suggestió onomatopeica (sembla que l’expressió ens assola com aquelles ratxes de vent que anomena), de manera que la construcció lingüística arriba a un significat que va més enllà de la seva bellesa i es converteix gairebé en filosofia. Difícil condensar en menys paraules tota una concepció de la vida, la idea que aquesta és una navegació subjecta a tota mena de turbulències que al final, normalment, se superen. Perquè, tot i que les confonguem de vegades amb inclemències definitives, la majoria de les vegades es queden en això: en ràfegues de vent i aiguaneu que de la mateixa manera que arriben se’n van. El millor per entendre-ho és mirar enrere i recordar moments de les nostres vides en què, quan els vam viure, vam pensar que naufragaríem i que no en sortiríem, i que ara, no obstant, ens semblen anecdòtics, de la mateixa manera que ens passa amb els successos històrics i polítics. Un cop d’ull al que explicaven els diaris el mes de març anterior (o al de qualsevol mes de març que vulguem elegir) ens servirà per entendre que fins i tot successos que llavors ens semblaven insuperables, com el de la invasió d’Ucraïna per Rússia o la propagació de la pandèmia de covid del 2020, no han deixat de ser turbulències dramàtiques que acabaran sent història com totes, fet que ens hauria de servir per relativitzar la nostra por a tot el que passa. No hi ha pluja que no amaini, diu el refrany, i pocs n’hi pot haver de més encertats, com aquest mes de març ens demostrarà de nou, tal com ve fent des que el món és món.
Entretots
Vistes així les coses, el que aquests dies ens preocupa a tots (l’enquistament de la guerra que persisteix a Ucraïna; la inflació; els casos de corrupció a Espanya, que no s’aturen, etc.) aviat ho veurem com a successos anecdòtics i sense més interès periodístic que el de les seves seqüeles en les persones, sobretot en el cas de la guerra, i el que considerem de gran interès passarà a perdre’l, com ho prova el repàs de les hemeroteques. Res del que crèiem que acabaria amb el món (l’amenaça nuclear de Rússia), o amb la nostra economia (la inflació), o amb la democràcia espanyola (la corrupció i la crispació), ho haurà fet i les nostres vides seguiran el seu curs sense deixar de fer voltes com els anys fins i tot que un dia, aquell dia sí, els ‘zarazos’ de març es converteixin en una tempesta sense tornada. Així que, mentrestant, el més intel·ligent, sembla, és continuar vivint sense dramatitzar en excés perquè plogui o calamarsegi, ja que passarà ben aviat, com ens demostrarà de nou aquest mes de març que els pintors del Romànic van representar amb la figura d’un home podant la vinya i ja no a la vora del foc, com al febrer, o indecís entre el passat i el futur, com al gener, senyal que la primavera s’acosta i que la natura segueix el seu curs, i, amb aquesta, les nostres vides, malgrat que de vegades pensem que tot el que ens passa és definitiu i que el món s’acabarà en qualsevol moment.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
