Àgora Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

37 amics

Just a la frontera entre Sants i les Corts, l’Escola del Carme ha sigut, des del meu sempre, la sang que ha regat les venes del barri

2
Es llegeix en minuts
37 amics

Manu Mitru

La meva escola tanca. La meva i la de tantes generacions. Just a la frontera entre Sants i les Corts, l’Escola del Carme ha sigut, des del meu sempre, la sang que ha regat les venes del barri.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Ja fa temps que vaig anar a l’Escola del Carme. Temps era temps que vam sortir de l’ou amb l’hora al canell, el ‘walkman’ al coll, el Maremàgnum al moll i el tamagotxi a la mà.

A la meva escola, la senyoreta Laura em canviava els bolquers; la senyoreta Maria, la meva mare, que hi va treballar tota la vida, m’ensenyava a llegir, i la Montserrat, la Pilar, l’Àngels, la Dolors, la Rosa, la Rai, em controlaven l’adolescència.

Eren temps de jugar a ‘indios’ i ‘vaqueros’, d’aplegar el paper de plata dels entrepans per fer una pilota i de picar a casa dels amics perquè baixessin a jugar a futbol a la plaça del Centre. Temps de ‘chivas, pie bueno, tute, gua’. De comprar un flaix per un duro al sortir de classe. Panellets i penellons. Urruti, Migueli, Schuster, Carrasco i Lineker.

A la meva escola vestíem bata blanc-i-blava i un xandall blau marí quasi negre amb franges blanques als costats; sí, clavadet al que portava el Di Stéfano de l’Arús al ‘Força Barça’. Sèiem en pupitres dobles i el que et tocava al costat es convertia en germà de sang per a tota la vida. I, com tots els nens, sospiràvem per l’hora del pati, tot i que llavors fos un solar de terra amb una porteria pintada a la paret.

El senyor Pinyol tant ens podia fer una fotocòpia com posar-nos Reflex al colze si ens fotíem de lloros. La senyoreta Elena, la directora, tenia ulls fins a l’últim racó del planeta i ens recordava, mentre rumiàvem alguna excusa enginyosa per salvar-nos d’una esbroncada, que «‘el pensé que y el creí que son parientes del tonteque’».

I, en un segon pla, però més present que ningú, hi havia el Quimet. El Quimet vivia, es desvivia, per nosaltres. Amb ell eren les colònies alternatives i les aventures amb llanternes al bosc i el camí de la por. Ens feia sentir grans. Gràcies a ell, jugàvem a handbol des de benjamins. Podria comptar amb els dits d’una mà els partits que vam guanyar, però quan ho fèiem... no tenia preu.

Eren temps d’«‘À la ville de... Barcelona’». Temps d’Hombres G, Loquillo, Los Rebeldes i Mecano, fins que vam començar a estar molt tocats per la tramuntana, Tarragona ens esborronava, somiàvem a ser un home ocell i ens declaràvem obertament bojos per tu.

Notícies relacionades

Les hormones ballaven la conga i arribaven ‘Dirty dancing’ i la ‘Lambada’. I, inevitablement, el primer amor. I vinga mirades còmplices i ben amunt la bilirubina, però millor que estiguem tota la colla, que si ens quedem a soles no sabré què dir-te. Dic colla, en singular, però en tenia més d’una, perquè, a la meva escola, tots els nens de la classe, 37 en l’última foto que en conservo, érem amics.

Eren altres temps, que, més que bons o dolents, eren els meus i han estat els únics. Uns temps, els meus i els de la resta de promocions dels 96 anys de vida de l’escola, que, a final de curs, passaran del color sèpia al blanc i negre.

Temes:

Educació Nens