La paràbola de Salvador Illa

I així va ser com Salvador Illa Roca (la Roca del Vallès, 5 de maig de 1966) es va convertir en el centre d’uns comicis que va guanyar. Ho va fer el dia de Sant Valentí del 2021, que va ser la data escollida no se sap ben bé si per diluir la comercialitat de la festa dels enamorats en contrast amb la tradició catalana, que relaciona el cant a l’amor amb Sant Jordi, o per intentar que els fluids ambientals impregnessin les urnes d’una passió que s’esvaïa.

El procés començava a fer mostres de cansament, les diferències entre els falsos amics independentistes afloraven, la ruta havia perdut el full i ningú semblava tenir cap més alternativa al bloqueig general que continuar xutant la pilota cap endavant sabent que no hi havia davanter per rematar la jugada. Per això, el fins aleshores ministre de la pandèmia proposava la superació del model que havia dominat la Catalunya dels últims cinc anys. Una necessitat imprescindible per a la reactivació econòmica que volia impulsar i que, al seu torn, havia de ser fruit de la reconstrucció social, sense la qual no hi havia cap il·lusió. La complicitat de Pedro Sánchez l’aventurava a insistir en una certa, subtil, mirada federal d’Espanya. La que es podia dibuixar amb la col·laboració dels suports de legislatura i que s’han convertit en la base dels atacs de la dreta espanyola, canviada en aliada imprescindible del secessionisme. Senzillament, es necessitaven. I encara.

Notícies relacionades

Pressupostos de Catalunya: ¿en què consisteix l’acord entre el Govern i el PSC?

Pere Aragonès a Junts: «Un pacte de pressupostos no és un referèndum»

Gairebé dos anys després, Pere Aragonès ha trobat el seu salvador en Illa. L’acord per als pressupostos d’aquesta setmana ha obligat Esquerra a empassar-se alguns gripaus que li han donat al pacte reflux d’indigestió. Perquè, eufemismes a part, el que s’ha firmat s’acosta molt més al contingut del programa electoral del PSC resumit en els quatre punts citats, que als plantejaments genèrics del partit d’Oriol Junqueras, molt més donat a la retòrica imprecisa que a la concreció comprometedora. Però això és la política i ningú s’hauria d’escandalitzar per això. Ben al contrari. El país hauria de respirar una mica més tranquil, tapar-se les orelles davant el rugit dels tambors de guerra habituals, allunyar-se dels profetes de l’apocalipsi que mai arriba, respirar la lleugeresa de l’instant i inhalar l’aire fresc del retorn a casa.

De temps n’hi haurà per als desacords. De moment, l’arxiu elevat a notari de l’actualitat dona fe del compliment de les paraules de Salvador Illa la nit electoral: «la victòria claríssima en vots té per a mi un significat: girar full. Retrobar-nos». Estava escrit. Com als Evangelis. Paràbola del fill pròdig. ¿Qui assumirà el paper del pecador penedit?