Salari, preu, capital

Sense voler-ho i sense alimentar la crítica fàcil, l’SMI es convertirà en un agent inflacionista. Així que, d’alguna manera, el Govern es dispara un tret a l’altre peu, el de la lluita contra la pujada de preus. Quan la inflació passa a la tercera ronda i penetra en els salaris, deixa de ser conjuntural per ser estructural i només té marxa enrere amb operacions traumàtiques com la devaluació interna que vivim després de la crisi del 2008. 

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Pedro Sánchez va justificar la mesura amb un argument incontestable: ¿Pot una empresa deixar d’apujar els salaris quan té uns beneficis de 600 milions d’euros? Evidentment, fins i tot Antonio Garamendi respondria que no. Però a un doctor en economia com el president no se li escapen tres coses. Si aquesta és la lògica, ¿què passa quan una empresa perd 600 milions d’euros? ¿quin capital ha hagut de captar per acumular aquests beneficis? No és el mateix acumular beneficis de tal mida amb una inversió de 2 milions d’euros que de 20.000 milions. I l’última, ¿quantes empreses van guanyar 600 milions d’euros l’any 2022 a Espanya? Perquè la norma aplica totes. 

Espanya té un marc de negociació col·lectiva que no es correspon plenament al cabal europeu. El franquisme va negar tots els drets als treballadors a canvi de blindar els acomiadaments amb un esperit paternalista. La democràcia, com no podia ser de cap altra manera, va reconèixer als treballadors tots els seus drets però no va introduir criteris vigents a tot Europa com el vincle entre salaris i productivitat o entre salaris i beneficis. El clima de pacte social durant la pandèmia podria haver permès avançar en aquesta línia. Però la CEOE no va aguantar la pressió de la premsa afí al PP i la vicepresenta Díaz va sucumbir al troskisme dels seus socis de Podem. Queda pendent.