L’espiral de la llibreta | Article d’Olga Merino Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Pernil ibèric, migdiada i vi de Jerez
Sobre l’esquer de ‘The Washington Post’ per als nòmades digitals a Espanya
Farà cosa d’un parell d’anys, l’escriptor Miguel Ángel Hernández va reivindicar les beatituds d’una becaina després del dinar a ‘El don de la siesta’. I a fe que si l’hàbit arriba a dominar-se i no al revés, aquesta becaina ximpleta reconcilia el cos amb la seva biologia, multiplica la jornada en dos i, sobretot, dedica una ‘botifarra’ colossal a l’obsessió mercantilista de la productivitat. El repòs després del menjar està mal vist. Es considera el privilegi inútil de gent ociosa; i potser també viceversa, la regalia ociosa de gent inútil. Aquí som molt partidaris de la migdiada, és clar, però alhora ens preguntem qui se la pot permetre, assalariat o autònom, com no sigui diumenge, desconstruït al sofà després del pollastre rostit. I a sobre, cal sobreposar-se després al rampell de melancolia.
Tot això ve a tomb d’un article publicat aquesta setmana a ‘The Washington Post’, una peça que utilitza la migdiada, el pernil ibèric i el vi de Jerez a manera de reclam per assentar-se a Espanya com a nòmada digital. Home, el suc destil·lat del raïm ens encanta, i tant, gairebé tant com al filòsof francès Jean-François Revel. I quanta felicitat promet l’ibèric de gla, rotund, palatal i tan ‘nutty’, que dirien els anglosaxons, però tan poc assequible, el bo, per al comú de les llars a 15 euros els 100 grams.
Entretots
SABER COM VIURE
Notícies relacionades«Els aproximadament 47 milions d’habitants a Espanya –diu el diari nord-americà– saben com viure, i ara els treballadors remots poden postular-se per unir-s’hi». Em preocupa, la veritat, el sintagma «saben com viure», per un excés de responsabilitat metafísica sobre les espatlles, ja que l’aprenentatge compromet tota una existència. Aterres a la pista del circ sense llibre d’instruccions i, quan creus entreveure de què va l’assumpte, apa, ja t’espavilaràs. De tota manera, no sembla que el rotatiu estigui per fondàries, ja que il·lustra el text, firmat per Natalie B. Compton, amb fotos del ‘tardeo’ en una terrassa de Madrid i amb una altra d’un parell de paisanes a la platja de La Concha, a Sant Sebastià, en ple gener.
L’article apareix després que el Congrés dels Diputats aprovés, el passat 1 de desembre, l’anomenada llei de les ‘empreses emergents’, que, a més d’altres mesures, ofereix un visat d’un any a aquests teletreballadors volanders. Entre els requisits, estar net d’antecedents penals i amb una nòmina d’entre 2.000 i 3.000 dòlars mensuals. No fa falta aprendre l’idioma. Res a objectar, allà cadascú amb el seu rumb, només que aquests nòmades digitals, amb sous molt més elevats, rebenten el mercat immobiliari i no hi ha qui trobi un pis decent a Barcelona o Madrid, pels preus i l’elevada demanda. Un altre pas de rosca digital a la gentrificació.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
