¿Deixar governar la llista més votada?

La hipocresia del PP amb la seva proposta de deixar governar la llista més votada, particularment als ajuntaments, es respon preguntant qui va guanyar les últimes municipals a Madrid. Doncs bé, va ser Manuela Carmena, que no va poder repetir a l’alcaldia pel pacte entre els populars i els taronges. Als ajuntaments és elegit alcalde el que queda primer en suport popular, excepte que un altre candidat obtingui majoria absoluta a la primera votació al consistori, que va ser el que va aconseguir José-Luis Martínez Almeida. També Ada Colau, que va revalidar l’alcaldia gràcies al suport del PSC i de la meitat dels regidors del grup de Manuel Valls, malgrat quedar segona per molt pocs vots darrere d’ERC. Guanyar no significa governar, i menys als ajuntaments, on el PP moltes vegades se n’ha anat a l’oposició perquè no tenia amb qui pactar davant un PSOE capaç de vertebrar acords amb altres forces.

Per al Congrés, la circumscripció és la província amb una sobrerepresentació dels territoris menys poblats. Tot i que el bipartidisme s’ha debilitat, el ‘bibloquisme’ dreta/esquerra s’ha enquistat des del 2018, de manera que el PP només pot pactar amb Vox, descomptant ja al cadavèric Ciutadans i algunes petites forces regionalistes. I, quant al PSOE, Sánchez no tindrà més remei que repetir la fórmula actual, fins i tot amb més dificultats, ja que podria donar-se el cas que Núñez Feijóo tragués més diputats però no aconseguís sumar majoria absoluta amb l’extrema dreta. Imaginin-se, si ara Sánchez ja és tractat d’il·legítim per segons qui, si no quedés primer, la polarització caïnita pujaria molts enters.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Per tant, davant la fragmentació, seria bo reformar la llei electoral per facilitar la governabilitat a la llista més votada al Congrés. Una opció seria regalar-li 50 diputats, com passa a altres països i com ho proposen alguns experts. L’altra, convertir el Congrés en una veritable cambra de representació de la ciutadania, i per a això res millor que una circumscripció única a tot Espanya, tal com succeeix amb l’elecció dels representants espanyols al Parlament europeu. És proporcional i, tot i que no hi ha barreres electorals, els partits amb menys opcions es coalitzen per garantir-se la representació.

Una elecció així ens donaria una imatge molt més precisa de la correlació de forces, sobretot entre dreta i esquerra. Indubtablement obligaria també a fer coalicions o pactes de legislatura per sumar majoria absoluta, perquè els partits territorials (regionalistes, sobiranistes i separatistes) no imposin costosos peatges que trasbalsin el debat polític. La contrapartida a aquesta reforma per al Congrés seria una altra per al Senat, que la convertís en una cambra exclusivament de representació territorial. En resum, no es tracta de deixar governar la llista més votada sense més ni més, sinó de reformar el sistema electoral per facilitar la governabilitat i millorar la representació.