L’espiral de la llibreta | Article d’Olga Merino Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Un gabinet de curiositats entre el fang del Tàmesi
Sobre el llibre ‘Mudlarking’: memòria i objectes perduts al riu de Londres
zentauroepp54367063 london united kingdom 05 08 2020 a quiet river thames i200807102210 /
En una escapada a Londres, abans del Brexit dels nassos, vaig arribar fins al districte de Wapping, prop del gran meandre que dibuixa el Tàmesi al voltant de l’Illa dels Gossos, una llengua de terra que als mapes sembla la dels Rolling Stones. Buscava atmosfera, suposo. Imaginar com seria el port més gran del món en temps de la reina Victòria, amb el seu tràfec de vaixells colonials. Cotó, sucre, indi, rom, tabac, te. Contribuïen al viatge en el temps alguns carrerons supervivents de l’especulació –empedrats, humits, foscos– i les maleïdes gavines, massa interessades en el plat de ‘fish and chips’ que vaig demanar a la balconada d’un pub, el Prospect of Whitby.
Entretots
A la sortida, la baixamar havia deixat darrere seu una platja de còdols a la qual es podia accedir al final d’un passatge que acabava en una escala de fusta, mig podrida i plena de verdet. El Tàmesi és un gran mentider. Sembla un riu domesticat, però amaga una marea turbulenta amb una diferència de fins a set metres de profunditat, en segons quin tram, entre el flux i el reflux de les aigües. El riu murri. La platja era prou ampla com per passejar-hi. Vaig recollir trossos de vidre polit pel temps i vaig pensar en els ‘mudlarks’ (drapaires del fang), nens i àvies esparracats que, en l’època victoriana, pentinaven el llot amb la marea baixa per aconseguir engrunes de la brega portuària. Un tros de corda, un clau, una mica de carbó, un resquill de coure. Un os.
Agulles pels cabells romanes
Notícies relacionadesPer això m’he llançat de cap al llibre ‘Mudlarking. Historia y objetos perdidos en el rio Támesis’, acabat de publicar per Capitán Swing, en què la seva autora, Lara Maiklem, s’ha passat els últims 15 anys repassant el fangar del riu a la recerca d’objectes perduts o llançats a l’aigua durant segles. L’inventari de les seves troballes constitueix un gabinet de curiositats fascinant: agulles pels cabells i monedes romanes, tipus d’impremta, pedrenyals del mesolític, una sabata de l’era Tudor, pipes d’argila, restes de vaixells, amulets celtes, llaunes de rapè, culleres de peltre, fragments de porcellana medieval, ulls de vidre. I plàstic a cabassos, és clar, i també algun cadàver.
Allò minoritari s’acaba massificant. El 2016, l’autoritat portuària londinenca va haver de controlar l’afluència d’aficionats mitjançant la concessió de permisos. Convida a la reflexió com la millora de les condicions sanitàries, educatives i socials ha transformat en simple oci un vell ofici de supervivència i exclusió. Alguns ‘mudlarks’ actuen avui només per avidesa caçadora; Maiklem, en canvi, ha convertit la seva afició en una mena de meditació sobre el passat i la lentitud de la natura.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
