La cimera i la prova del cotó fluix

Notícies relacionades

El Tractat de Barcelona

Hidroducte BarMar: així és el projecte estrella de la cimera d’Espanya i França a Barcelona

Les condicions objectives, que dirien els clàssics, van ser adverses als irredempts: un dia feiner, en un lloc inhòspit, amb amenaça de fred polar i a camp obert. Alguna cosa han après a la Moncloa respecte al 2019 quan els van regalar un Consell de Ministres a la ratera de Ciutat Vella, on amb pocs efectius es podia fer molt de soroll. Allò sí que es podia interpretar com una provocació.

Les prèvies de la cimera ja van indicar per on anirien les coses: la protesta no ha centrat el debat públic a Catalunya durant aquests dies. Aragonès, decidint anar la cimera; Esquerra decidint anar a la manifestació; Illa respectant els manifestants i no mobilitzant-los amb la seva demonització; i Trias, la cara emergent de Junts, decidint no anar-hi, han convertit la manifestació gairebé en un tràmit perquè les hemeroteques no puguin corroborar l’afirmació del Govern espanyol que el procés s’ha acabat. Uns quants milers d’assistents, un balanç que queda molt lluny respecte a altres mobilitzacions similars. Però el cert és que ningú ha anat a totes per portar centenars de milers de persones a la manifestació perquè ningú acabava d’estar convençut que servís per a alguna cosa, com així ha sigut, més enllà de desgastar Esquerra per estar alhora a la plaça de la manifestació i al balcó de les institucions. Hi ha una cosa pitjor que no convocar una manifestació en defensa d’una causa, que és convocar-la i que no sigui un èxit. Però amb els xiulets a Junqueras alguns ja s’han desfogat.