Article de Gemma Altell Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

Reeducació d’agressors o l’esforç per diferenciar-se

L’evident falta d’efectivitat dels programes d’intervenció amb agressors té a veure, en bona mesura, amb el marc i el context en el qual es presenten i amb com hem decidit construir la narrativa sobre la violència masclista

2
Es llegeix en minuts
Reeducació d’agressors o l’esforç per diferenciar-se

La funció rehabilitadora del sistema penitenciari sobre qualsevol mena de delicte és altament qüestionada per alguns sectors, especialment des d’una mirada antipunitivista. Òbviament el paradigma antipunitivista no pretén mantenir la societat com està sinó qüestionar la perspectiva i ideologia del càstig com a tal i, sobretot, l’efectivitat per a una transformació social profunda. La rehabilitació d’homes agressors també s’inclou en aquesta lògica. L’evident falta d’efectivitat dels programes d’intervenció amb agressors té a veure, en bona mesura, amb el marc i el context en el qual es presenten i amb com hem decidit construir la narrativa sobre la violència masclista. 

Tot i que ens atipem de dir que la violència masclista és estructural, sistèmica i que té les bases en el sistema patriarcal, sembla que quan posem el focus en els homes i en els avenços que han de fer tornem al discurs encapsulat que parla dels homes agressors. ¿Per què? Doncs en bona mesura perquè aquesta denominació atribuïda específicament a un determinat grup d’homes permet que tots els altres quedin fora de l’anàlisi de gènere. Seria com dir: hi ha els homes i a part hi ha els homes agressors. Aquests no tenen res a veure amb nosaltres. Aquesta qüestió no ens interpel·la.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Faré dos matisos substancials abans que se m’acusi de ‘feminazi’. 

Notícies relacionades

D’una banda, vull ratificar que sens dubte hem d’anomenar com a delicte la violència masclista i agressors els que la perpetren. D’altra banda, cal dir que no penso que tots els homes siguin agressors o que hàgim d’anomenar-los així. Tanmateix, sí que hauríem de prendre consciència que els aprenentatges patriarcals són en tots i totes nosaltres i que en aquesta distribució de rols que ens atorga el patriarcat els ha tocat als homes la part de la promesa de privilegis que solen ser reafirmats, mantinguts o que s’intenta assolir a través de les violències com a instrument. Per tant, la ‘batalla’ per adquirir, conservar, no perdre privilegis –o simplement per ser reconegut com a home dins de la societat– és un contínuum en el qual cada home –que ha sigut educat per ser un home patriarcal– utilitza els seus mecanismes depenent de la seva història concreta de vida, del seu context, dels seus privilegis reals, etc.

En aquest contínuum tots els homes han de revisar-se i interpel·lar-se sobre els seus aprenentatges de la masculinitat. Desaprendre la patriarcalitat. No és una tasca fàcil, però si entenem que hi ha un sistema del qual tots i totes participem i alimentem i que és el que ens regeix i és el que hem de canviar –i no només han de canviar aquells homes que han portat la violència al límit i han fet tant de mal; si deixem d’etiquetar-los com a agressors només i entenem que han de renunciar a la violència i als privilegis en un marc social en transformació global no només com si fos un grup concret, un bony que hem d’extirpar; llavors, potser, només potser, aconseguirem que els homes, tots, els penats per violència també, s’adscriguin voluntàriament a aquesta transformació.