NEWSLETTER
El procés o morir en mans d’una metàfora
Les metàfores són un gran instrument de comunicació. Nietzsche deia que tot el pensament i tota la comunicació és metafòrica. Entenem partint d’analogies. La millor poesia és la que aconsegueix trobar símils que ens expliquen millor que els conceptes o els raonaments. La política en l’era de l’‘story telling’ i el periodisme en l’era digital han incrementat l’ús de l’expressió metafòrica. Umberto Eco afirmava que les imatges són sempre una metàfora en la mesura que no són l’objecte sinó la seva representació. Els mems no deixen de ser la versió digital de les metàfores. Així que vivim envoltats de metàfores.
A molts polítics i a més d’un periodista el que els ocorre és que acaben presoners de les seves metàfores. Els assessors d’Artur Mas es van inventar la metàfora del procés i van morir ofegats en ella perquè es va convertir en un bucle que va donar peu a l’anomenat ‘processisme’ que va acabar converint un objectiu polític en un modus vivendi. El procés va ser el correlat del català emprenyat fins al punt que Mas mai va saber trobar una raó política per deixar d’estar enutjat perquè no li van donar el que va demanar a canvi de retallar l’Estatut. D’una altra manera, Felipe González va acabar sent víctima de la seva gran metàfora sobre el «canvi» que no arribava a revolució i passava de reforma.
Es debat aquests dies si el procés català ha mort a l’arribar els primers fruits del diàleg i de la desinflamació/desjudicialització. I alguns estan confonent les conseqüències amb les causes. Té tot el sentit del món que la Cimera entre Espanya i França, en la que s’activarà l’hidroducte (abans gasoducte) entre Barcelona i Marsella, es faci en una de les dues ciutats. La desinflamació/desjudicialització fa que ningú dubti de la bondat i conveniència de realitzar aquesta inversió multimilionària perquè no corre perill de quedar fora de la UE. Aquesta és la causa de la celebració de la reunió a Barcelona. I la conseqüència és que es fa un pas més en la sortida del bucle processista. La provocació seria firmar a Barcelona una inversió per a Màlaga. Hi ha seguretat jurídica, hi ha diàleg entre governs, hi ha una inversió i es fa una cimera que evidencia la distensió. Seguir amb la metàfora del ‘procé’s no s’ajusta a la realitat. Decau l’analogia.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
