Embolicar la troca

La proposta del president Aragonès, que s’inclou en la ponència ideològica que aprovarà el congrés d’ERC a finals de gener, té una doble lectura: una, en llenguatge xifrat, en favor d’una «consulta pactada» i en contra de la via unilateral que proposen els seus adversaris de JxCat, i l’altra, en clau de política espanyola, que adoba la tesi de les tres dretes –PP, Cs i Vox– que el pròxim pas del president Sánchez serà obrir la porta a una consulta per assegurar-se la continuïtat de la seva aliança parlamentària amb ERC.

Més enllà dels judicis d’intencions, dels uns i dels altres, la realitat és que ERC continua embolicant la troca i utilitzant eufemismes per no reconèixer explícitament que el procés –les lleis de desconnexió, l’anomenat mandat de l’1-O i la declaració unilateral d’independència– ha entrat a la via morta. Està en el seu dret de continuar defensant la independència i un referèndum d’autodeterminació, sobretot atès el caràcter «no militant» de la Constitució espanyola, però és obligació dels analistes separar el gra de la palla, és a dir, la retòrica processista de la realitat, sobretot per no alimentar el soroll polític espanyol i el diagnòstic apocalíptic de les dretes.

«Embolica que fa fort», diu un altre refrany català. Primer, van defensar la ‘via escocesa’ i van oblidar que el referèndum d’Escòcia es va poder celebrar gràcies a l’acord d’Edimburg, de 15 d’octubre del 2012, pel qual es transferia temporalment al Parlament escocès la facultat de convocar una consulta, com ho acaba de corroborar el Tribunal Suprem del Regne Unit: rebutja que es pugui convocar un altre referèndum sense l’autorització expressa del Parlament britànic. Fa un parell de mesos van advocar per la llei de claredat canadenca i en van amagar el caràcter de ‘llei candau’: des de la seva aprovació el 2000 no ha servit perquè Quebec pogués fer cap referèndum.

Ara, enmig de l’alarma de la dreta política i mediàtica espanyola, ERC ha inscrit en la seva ponència congressual una altra fórmula magistral: l’anomenada ‘via de Montenegro’, és a dir, les condicions de validació que la UE va imposar per al referèndum que va conduir a la independència d’aquest territori de l’Estat confederat de Sèrbia: el 55% de ‘sís’ sempre que la participació superi el 50% del cens. No s’han d’invocar els principis constitucionals per tirar per terra aquesta proposta; n’hi ha prou de llegir l’article 222 de l’Estatut, que fixa el quòrum per a la seva reforma: «El vot favorable de les dues terceres parts dels membres del Parlament».

Notícies relacionades

Escòcia, el nou Euskadi

Reforma de l’administració

Sí, aquesta és la ‘via catalana’, és a dir, la majoria que es necessita per aprovar una reforma de l’Estatut a la Cambra catalana, remetre-la després a les Corts Generals, ratificar-la mitjançant una llei orgànica i sotmetre finalment el text a referèndum a Catalunya. Una consulta eventual d’autodeterminació, més enllà de la seva constitucionalitat, hauria de tenir, com a mínim, el suport que es requereix al Parlament per a una reforma estatutària. La ‘via catalana’, a més, té la virtut que no posa el carro davant dels bous: exigeix primer un exercici de democràcia deliberativa entre els partits catalans.

La democràcia dual –i ritual– no pot substituir la democràcia deliberativa: redueix les qüestions complexes a simples alternatives binàries. La realitat ja ho ha demostrat: tant la consulta del 9-N del 2014 com el referèndum de l’1-O del 2017 i els resultats electorals dibuixen una Catalunya empatada amb si mateixa. Els partits catalans han de consensuar i posar sobre la taula –aquesta, sí, de diàleg– una proposta que pugui ser aprovada, primer, per una àmplia majoria parlamentària i ratificada, després, per la ciutadania. Ni Escòcia, ni el Quebec ni Montenegro: la ‘via catalana’.