La gran decepció

Algunes de les decepcions més lògiques, si no explico les que he viscut amb mi mateix, són les que he tingut amb la goma d’enganxar. Sona ridícul, francament, però sempre he estat disposat a creure en la màgia de la goma d’enganxar. El poder de la ficció em va arrossegar també a creure en el semàfor en vermell, les impressores, les dates d’aniversari, l’afany de superació, la calefacció central, l’amor a la roba, les esperances grises, sortir al carrer sense ulleres, la ingenuïtat, les llibretes, els records de l’institut, el Golf GTI, escriure a mà o saber-me les cançons de memòria. 

Però en la goma d’enganxar he cregut una vegada, i una altra, i una altra, sense importar que acabés desil·lusionant-me reiteradament. Estava sempre disposat a perdonar-la, a caure de nou en els seus hams, a esperar-ne miracles o almenys miraclets. Inexplicablement, continuo creient en ella. Soc un tonto per això, ho sé. Cada vegada que m’he sentit dir, abatut, «s’ha trencat», i trencar-se és el destí de gairebé totes les coses, just després de caure per accident a terra, després d’uns segons d’angoixa, acabava afegint: «Potser es pot arreglar». La goma d’enganxar construïa aquesta expectativa amb la seva mera existència. Al cap i a la fi, ha exercit d’heroïna en tants relats. Quantes matinades, a les nits d’insomni, no l’has vist gairebé salvar vides a la telebotiga. Ho podia unir tot. 

Notícies relacionades

¿Són efectives les protestes climàtiques als museus?

Naturgy: no tots els fons són iguals

Però no. A l’hora de la veritat mai hi ha miracle. Res torna a ser com abans després d’haver estat unit amb goma d’enganxar. El que es trenca, es trenca per sempre. Pitjor seria haver matat algú; pots consolar-te. I encara en aquest cas sempre hi ha alguna cosa que ho suavitzi, com quan a ‘99 River Street’, de Phil Karlson, un dels personatges, afligit, confessa el seu amic: «He matat». La cosa sembla espinosa, en efecte, però el seu company toca la tecla exacta i el consola: «Hi ha coses pitjors encara, com anar matant algú minut a minut».

En les últimes setmanes, després d’haver vist uns quants activistes del canvi climàtic aplicar-se goma d’enganxar a les mans i adherir-les als marcs de grans obres de la pintura per posar a l’agenda les seves reivindicacions, em va ser impossible no tornar a pensar en el fixador. Ai, la goma d’enganxar, una altra vegada decebent. ¿Estem produint gomes d’enganxar de veritat?, em vaig preguntar. ¿Qui ens està enganyant? ¿No hauria de ser l’acte d’enganxar una pràctica eloqüent, radical? Si fos així, si la goma d’enganxar de veritat enganxés, la naturalesa de les protestes adquiriria nous aires. Els activistes s’aplicarien el producte, s’adheririen als marcs i quedarien enganxats per sempre. Viurien amb el quadro, abandonats a la seva sort al museu, i per sempre. La protesta entraria en una altra dimensió. Els activistes pregarien que els amputessin les mans perquè el tedi es faria intolerable. Potser les tètriques escenes esgarrifarien els governs, les grans indústries, i revertiríem els efectes del canvi climàtic. I tot gràcies que per fi ens prenem seriosament la goma d’enganxar.