NEWSLETTER Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

Canadà, Montenegro... la realitat

2
Es llegeix en minuts
Canadà, Montenegro... la realitat

La fase del que Esquerra va anomenar desjudicialització i Pedro Sánchez desinflamació pot arribar al final a finals de desembre quan es reuneixi la taula de diàleg una vegada aprovada la derogació de la sedició com a delicte i la rebaixa de les penes de la malversació quan no impliqui enriquiment personal. S’obrirà una altra fase, marcada el 2023 per les successives campanyes electorals, que deixarà poques oportunitats per a grans acords. Però que exigirà que cadascuna de les parts marqui el seu perfil donant a entendre que poden tornar a pactar un cop passada l’onada de les urnes.

Esquerra necessita abandonar l’absurd camí del «ho tornarem a fer». Puigdemont ha decidit no fer-ho fins que exhaureixi les vies judicials europees, cosa que el converteix en guardià de les essències i li dona protagonisme davant els seus adversaris, però que deixa inoperativa per a la vida política quotidiana la seva formació, Junts, que ara mira de corregir l’error amb l’arribada de Xavier Trias a la candidatura de l’alcaldia de Barcelona. Davant aquesta inoperància, Esquerra ha aconseguit evidenciar algun fruit de la seva aposta pel diàleg, a part de conservar la presidència de la Generalitat. Però alguna cosa ha de concedir als socialistes que donen credibilitat, temporal, al seu discurs. El primer pas va ser la proposta de Pere Aragonès en el debat de política general en la línia de la llei de la claredat del Canadà. Dit en plata, era renunciar a qualsevol nou exercici d’unilateralitat. O sigui, un «no ho tornarem a fer» encobert. La cosa va tenir poc recorregut, però va posar una pica a Flandes que ara reprèn la ponència política del congrés d’Esquerra que se celebrarà al gener. I ho fa per la denominada «via Montenegro», amb referència a les condicions que va posar la UE per acceptar el resultat d’un referèndum en aquest territori. Traduït voldria dir «no ho tornarem a fer sense la UE». La conjugació de les dues propostes és una esmena a la totalitat al ple del Parlament dels dies 6 i 7 de setembre del 2017 i al legitimisme que va succeir l’1-O. Però Esquerra ha de saber que perquè una part substancial de la societat catalana atorgui credibilitat a aquest gir ha de formular-se de manera menys vaticanista. S’han d’assumir els errors propis com d’altres han assumit que la judicialització va aturar la barbàrie però mai solucionarà el tema. I s’ha de dir amb totes les lletres, ara que Trias no els replicarà.