Messi es mereix l’alegria

Va tenir èpoques dures, al Barça i després, també amb la selecció argentina, on va ser marcat per paisans ingrats que li van retreure, fins i tot, que no se sabés l’himne nacional. Va afrontar amb paciència, però no amb resignació, aquesta mena de bava patriòtica que no casa de debò amb l’esport, i es va carregar a l’esquena abans i ara una selecció que l’ha tingut a ell com la gran esperança que ara refulgeix, per fi, amb ritme del seu futbol.

El futbol de Messi és diferent de qualsevol altre; la seva generositat al camp (i fora) s’ha posat de manifest en aquesta tanda de partits, en què ell generalment ha deixat de banda les possibilitats infinites del seu lluïment per centrar, per amarrar els adversaris, per advertir els seus de la millor manera de passar o d’avançar-se. 

La seva alegria en les successives victòries, la seva responsabilitat cada vegada que la selecció argentina fallava actuacions que semblaven fabricades per a l’‘albiceleste’, és la conseqüència d’una responsabilitat que forma part del seu caràcter. En aquest campionat decisiu per a la seva vida, perquè ja seria estrany que tornés a aspirar a ser campió del món, el Messi que va ser ha ressuscitat per fer-se la peça fonamental de la passió de jugar que el va acompanyar durant els seus anys blaugranes i que semblaven viure un agost decisiu, el de la retirada. 

No ha sigut així, aquest futbolista que mai es rendeix (o que només es va rendir dues o tres vegades, una quan el Barça ho va perdre tot en el partit lisboeta contra el Bayern) va jugar contra els holandesos de Van Gaal com si estigués de guaita, o de grumet, en un barco que no es mereixia naufragar.

Davant el naufragi en què una vegada i una altra va incórrer el seu equip després de cantar una victòria que semblava segura, Messi va oposar sensatesa i rigor; va explicar al camp que és millor no donar per bo el resultat i va afrontar els penals, la maledicció del campionat, amb l’actitud d’un líder: si ell marcava, els altres anirien darrere marcant, perquè la seva llum il·lumina els indecisos. Va ser aquest gest, el d’anar primer, el que ara es converteix en un símbol de les virtuts que corresponen a aquesta Argentina que guanya.

El futbol d’aquest campionat ha sigut moltes vegades (amb Espanya o el Brasil, per exemple) el triomf de l’altre, el que és lluny de ser el favorit i, tanmateix, en funció de les inèpcies o la mala sort aliena, arriben a la fase més decisiva amb possibilitats de continuar saltant a favor d’alegries inèdites o inesperades. 

Aquesta maledicció borgiana, la síndrome de l’altre com a botxí, la va tenir rondant la selecció de Messi des que l’Argentina es va posar 2-0 per davant. Holandesos de refresc van integrar un equip que semblava diferent, de manera que sent això, un altre, va posar contra les cordes a l’equip de Scaloni, que s’estavellava contra si mateix mentre Jorge Valdano suava a la grada, al costat de la decepció expectant de Kempes. 

Notícies relacionades

L’Argentina sobreviu en els penals i alimenta el seu somni de campió

La visió del ‘cash’

L’empat holandès va ser una variant gravíssima de l’excursió argentina per Qatar, ja que tot podia passar. Fins que aquesta altra maledicció, la dels penals, va treure la seva cara de bitxo roí i va deixar els dos equips fora de si. Vaig veure el partit en suspens, amb les successives tragèdies, espanyola i brasilera, com a part del negoci de perdre. A l’Argentina se l’obligava a tornar a començar moltes vegades, també quan van ser necessaris els penals i la suor d’uns i altres era de la mateixa qualitat: ningú és millor o pitjor abans d’un penal. 

Quan, al final d’aquesta tragèdia argentino-holandesa, Messi va aixecar simbòlicament la copa de la seva alegria vaig notar que en el futbol la justícia acaba sent molt més que la mà de Déu: va ser el tribut que li deu la justícia a un futbolista, Leo Messi, que mereix marxar de Qatar bevent de la Copa del Món l’aire que correspon al seu grau major de futbolista.