¿Quants diners en efectiu porta a sobre?

Actualment, només es permeten 750 persones dins del conjunt artístic, tot i que la web de l’ajuntament, sense actualitzar, encara remet a l’època de la pandèmia i esmenta 250 persones com a màxima afluència permesa; totes amb mascareta. Per entrar es paga una quantitat simbòlica. L’entrada general costa 2,23 euros i la reduïda (persones amb discapacitat, menors entre 5 i 14 anys) costa 1,42. Els diumenges i dimecres és gratuït, com també és sempre gratis per als veïns del districte d’Horta que ensenyin justificant de residència, jubilats, aturats i menors de cinc anys.

Arribem a la taquilla d’entrada del parc. Una senyora davant nostre paga amb un bitllet de 50 euros la seva entrada individual davant l’estupefacció del taquiller i d’una persona de seguretat amb qui estava parlant. De mala gana, li donen canvi. Procedeixo a treure la meva targeta per pagar els 6,49 euros que em corresponien. Em mira contorbat el senyor de la taquilla: «No funciona el datàfon. No es pot pagar amb targeta. ¿No té efectiu?» Negatiu. 

Notícies relacionades

Caiguda de l’ús d’efectiu al supermercat

Dir-se Terricabras

Des de la pandèmia, amb prou feines utilitzo bitllets i monedes. Si, potser, guardo algunes monedes d’un euro per utilitzar el dia que passo per un rentat urgent de cotxe, manguera aquí, manguera allà, en una gasolinera. Pregunto si avui, que és festiu, potser s’ha decidit que la visita sigui gratuïta. Em diuen que no: «Només dimecres i diumenge s’entra sense pagar», repeteixen. «¿I han avisat algú que el datàfon no funciona i el problema que això pot representar ja que no tothom utilitza efectiu?». Murmuris com a resposta i una frase: «No és culpa nostra, senyor». «No, si no els recrimino res». Rostre de quin pesat aquest pare amb els seus fills. Aquests, a més, començaven a impacientar-se i em van recordar que un dia tampoc vaig poder comprar castanyes al no portar diners a sobre. «Va, passi, passi», va acabar dient-me el guarda del laberint, deixant-me entrar gratis amb cara de circumstàncies. Així va ser com vam passar a perdre’ns pels jardins i el laberint, que al cap d’una hora ja era ben atapeït de famílies amb nens que jugaven a amagar-se i rondar enmig de cert estrès controlable.  

Mai sabré quants visitants van pagar finalment al cap del dia, quina va ser la recaptació que es va deixar d’ingressar o si van avisar de taquilla a alguna autoritat per informar sobre els fets i poder arreglar el problema. Intueixo que no és un cas aïllat. Els datàfons no sempre funcionen o es connecten. Pot passar a les taquilles per entrar a un jardí, en un museu o un restaurant. En aquesta ocasió, la flexibilitat del responsable de la taquilla, que en països com França –prohibit sortir del perímetre– és gairebé impossible que passi, va salvar la situació. En el meu cas, ara ja no tindré més excuses per no tornar a portar una mica més d’efectiu a la cartera o a la butxaca.