L’Educació Física ja no és el que era

I és que l’Educació Física ha anat canviant, acompanyada de la reflexió pedagògica, de les evidències científiques i de la motivació docent.

No fa gaires anys, potser 50 o 60, encara podíem haver viscut aquelles magnífiques taules de gimnàstica sueca amb els alumnes posats en fila, executant moviments compassats i tothom vestit igual. En aquell moment allò era considerat un goig, un exemple a lluir i un model a seguir.

Era clar que aquest plantejament anava quedant apartat a mesura que es considerava que l’Educació Física no només hauria de ser allò, sinó que havia d’incorporar-hi activitats esportives del moment. Així doncs, van començar a aparèixer pràctiques esportives com el futbol, el bàsquet, l’handbol, el voleibol... que van ocupar gran part del programa de l’assignatura, sense deixar de banda elements de la gimnàstica artística i militarista com el salt al plint, enfilar-se en cordes suspeses del sostre i/o un suposat entrenament de les capacitats físiques bàsiques, com córrer al voltant del pati, abdominals, flexions de braços, salt amb els peus junts o ¡la ‘course navette’! ... ¡Quins records!

Aquestes activitats, fantàstiques totes, anaven acompanyades d’un model pedagògic orientat al treball analític (ensinistrament del gest tècnic) i a la preparació física. L’avaluació de l’Educació Física, en coherència, se centrava molt en aquests aspectes.

Lentament, altres activitats van anar entrant en els programes, com l’expressió corporal, les activitats amb suport musical i les relatives al medi natural.

El col·lectiu docent, compromès i inquiet, ha anat reflexionant i fent evolucionar el paper de l’Educació Física a l’escola (sovint qüestionat), el rol del docent, les metodologies, les activitats, les maneres d’avaluar...

La tasca persistent i convençuda feta des de les facultats en Ciències de l’Activitat Física i de l’Esport i les Facultats d’Educació, sigui des dels graus o màsters en Formació del Professorat de Secundària i la investigació en els camps de les neurociències i les didàctiques, sobretot, han anat aportant evidències, coneixement, reflexió i pràctiques que han ajudat a entendre millor com funciona el cervell, com aprenen les persones, la realitat dels centres escolars, l’autoconeixement, que porten a revisar l’enfocament de la matèria: des dels objectius fins a les situacions d’aprenentatge i els models d’avaluació.

Ara tenim una Educació Física orientada al treball competencial, tant per a la motricitat com per a la vida quotidiana, que fa servir metodologies innovadores; noves tecnologies; models comprensius, democràtics i inclusius per a l’ensenyament de situacions complexes; promou el treball col·laboratiu, i és respectuosa amb les persones i compromesa amb el món que l’envolta.

L’Educació Física és un element socialitzador que afavoreix la cohesió social; promou hàbits saludables i millora la qualitat de vida; acompanya i guia l’harmònic desenvolupament motor; dinamitza els centres educatius i ensenya una manera de viure l’oci, intervé en la construcció de la intel·ligència per a la motricitat i afavoreix la comunicació corporal.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

En definitiva, aquesta Educació Física, que ja no és la que era, sense rastre de nostàlgia, es confirma com una eina privilegiada que situa els alumnes en una experiència vital que els aporta creixement intel·lectual, motriu, emocional i social, transferible a altres dimensions de la vida i que fa, sens dubte, aportacions significatives per a una societat millor.

La presència de l’Educació Física a les escoles ja no només no s’ha de justificar, sinó que es reivindica. Ara, l’hem de millorar incrementant-la fins als paràmetres que orienta el Parlament Europeu (3 hores a la setmana), des de l’educació infantil fins al batxillerat. Tots en sortirem guanyant.