L’espiral de la llibreta Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

Dues cadires pelades i un bolero de Machín

Sobre l’obra ‘Cadires’, de Mont Plans i Oriol Genís, al Teatre Goya

2
Es llegeix en minuts
Dues cadires pelades i un bolero de Machín

Carme Ferrer

Mourinho tenia raó: a Barcelona, a Catalunya, tenim teatre del bo. Per fer-ho, tan sols es necessiten dues cadires i dos intèrprets amb molta experiència, com Mont Plans i Oriol Genís. Ni plataformes puja i baixa ni escenografies psicodèliques. Simplement, un parell d’actorassos d’aquests que, fins i tot recitant d’una tirada les alineacions de segona divisió, et deixarien embadalit en el plaer d'escoltar. Vaig anar a veure’ls dimarts al Teatre Goya, on representen l’obra ‘Cadires’, dirigits per Albert Arribas. Només hi ha funció els dimarts, que és un dia estrany per sortir, per embarcar-se. Però al final un s’aixeca de la butaca més enamorat de la vida.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

L’obra és metateatre. O sigui, teatre sobre el teatre. Els dos actors veterans parlen en escena d’un pla frustrat: Mont Plans, una mica fatigada del marxamo còmic i de cuplet –La Cubana, les hilarants Teresines, ‘El tango de la cocaína’–, aspirava a posar-se en una obra més ‘profunda’ sobre el pas del temps, la soledat o alguna d’aquestes cavil·lacions que dobleguen les comissures amb la força de la gravetat; a Oriol Genís, per contra, li venia de gust ‘desintoxicar-se’ amb uns passos de claqué sobre les taules o cantant una sarsuela, una cosa relaxada després de 40 de trajectòria saberuda, amb muntatges interminables, de badall dissimulat, celles i empremta finlandesa. Total, que el projecte –sobre una idea de Plans a partir de ‘Les cadires’, d’Eugène Ionesco– no surt. Ningú els fa maleït cas. I no tenen ni un duro.

Els camerinos de Flotats

Mentre desgranen la història d’un fracàs, els actors tributen homenatge a un ofici sempre precari, recordant els seus inicis a la faràndula, quan no hi havia vàter als teatrets de províncies i s’havien d'escapar al bar del costat o fer pipí dins d’una ampolla, entre bastidors i amb la funció en marxa. Va ser molt després quan van arribar les subvencions, l’argot dels «espais polivalents», el politiqueig i la dignitat que Flotats va imposar als camerinos.

Notícies relacionades

Més enllà, ‘Cadires’ és una reflexió, punxeguda i gens trista, sobre la vellesa i l’epopeia dels cossos, quan els productors deixen de trucar perquè ja no «encaixes» al paper. Un bon dia, et mires al mirall; comprens que el teu temps ja va passar, i et sents còmplice de Giulietta Masina i Marcello Mastroianni a ‘Ginger i Fred’, aquella formidable pel·lícula de Fellini on encarnen una parella de ballarins vinguts a menys, de coreografia encartonada, envoltats de friquis en el seu últim espectacle.

Però ja no importa. Totes les fatigues del món se subsumeixen en una abraçada i un bolero de Machín, ‘Cuando me besas’. Això sí, versionat per Manolo Da Costa, un imitador que cantava a la Bodega Bohemia (els ‘royalties’ sortien més barats). 

Temes:

Teatre