Sembla una tonteria | Article de Juan Tallón Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
¡Protesto!
La vida sempre és, en algun dels seus vessants, una merda, així que no es pot viure, ni s’ha de viure, sense queixes
La vida es fa insuportable sense protestar. La vida, d’altra banda, sempre és, en algun dels seus vessants, una merda, així que no es pot viure, ni s’ha de viure, sense queixes. Tenen la forma d’un plaer tossut i salvatge. Quan una situació et porta a l’afartament, la protesta és la teva salvació. Respires per ella. Ni quan sembla que ja no existeix ni en la imaginació de la gent, com la xinesa, la iraniana i la russa, deixa d’afluixar com a llampec, o miracle. Sense retrets el món es tornaria un lloc plàcid, dolç, inhabitable. Jo em sentiria estrany si des del matí la meva filla no recités «tinc son», «aquesta roba no», «el kiwi em pica».
Entretots
Assistir al triomf d’una manifestació o una crítica és un espectacle reparador. Fa un parell de dies li vaig servir a la meva filla una mica d’albergínia al plat. La va anar arraconant amb la forquilla, en silenci, a veure si no me n’adonava. «¿Què?», vaig preguntar, sense precisar més. «No m’agrada». Em va semblar una asserció arriscada. Ni tan sols l’havia tastat, així que l’hi vaig fer notar. «He estat en el futur i sé que no m’agrada», va dir. Em vaig deixar doblegar pel pur avorriment que causen algunes protestes. I després vaig clavar queixalada a la meva part d’albergínia. Estava dura, insípida, dolentíssima. Vaig fer uns ous. Suposo que sempre cal protestar.
Reclamar, negar-se, refutar són actes que requereixen autocontrol. Hi ha el risc d’escalada, i que condueixi a situacions irreparables. Hi ha un relat de Roberto Fontanarrosa que explica la història d’un sistema d’arbitratge a distància en la lliga de futbol alemanya, que redueix els errors i les protestes, i que consisteix en una torre de ciment de 65 metres d’altura, a l’interior del qual hi ha 127 pantalles, i davant d’elles l’àrbitre i dos jutges de línia, que actuen a distància. Al cap de pocs mesos, però, hi ha un nou avenç en la manera de protestar. En un partit gran rivalitat, després d’una fallada arbitral, un míssil M-L7, de versió soviètica, redueix a pols la torre de control. L’acciona un aficionat des de la grada. «Ells també han progressat molt», admet el president del Consell Arbitral.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
