Loving Pablo... and Irene

La seva unió sentimental amb Irene Montero va proporcionar carnassa addicional als qui buscaven aniquilar-lo, i el fet que fos precisament ministra d’Igualtat era una temptació massa llaminera per no intentar fer bo aquell refrany de «matar dos pardals d’un tret». Per això ella fa  tant temps que aguanta una campanya d’insults, notícies falses i menyspreus que brollen del masclisme i el feixisme més recalcitrants. I que també busquen, de retruc, fer-li mal a ell. Allò de la diputada de Vox, en ple Congrés, al·ludint a l’«estudi en profunditat de Pablo Iglesias» com a únic mèrit de Montero per ser on és, no hauríem d’arxivar-ho a títol d’inventari. Hi ha moments en la vida de cada un i en la història col·lectiva en què quedar-se quiets no és una opció. I crec que aquest és un d’ells. No es tracta d’un exercici de piloteig ni de renunciar a la discrepància. Perquè jo no estic d’acord, per exemple, amb la desqualificació general dels jutges que ha fet Irene Montero per escaquejar-se del que semblen errors propis a la redacció d’una llei. Tampoc combrego amb aquesta espècie de policia de la moral mediàtica, aquesta guàrdia pretoriana que envolta Pablo Iglesias, encarregada de clavar-li el primer que diu o escriu una cosa que no és del seu grat. Però crec que, davant el setge que suporten, ningú que es consideri demòcrata s’hauria de mantenir impassible. Fa massa temps que dura i ha arribat a nivells insuportables. Mirar a un altre costat pensant –com algun col·lega m’ha suggerit– que tenen el que s’han buscat és gairebé igual de roí. O més. I molt perillós.