Organitzacions injustes, compromisos no complerts

En un món de l’empresa en el qual imperen noves tècniques i massa reinvencions de la roda, per denominar-la «cercle incrustat de ràdios que roda», cal tornar als bàsics. I més encara a l’ètica i la responsabilitat empresarial. Ser més ètic ha de fugir de complexes conceptualitzacions i implementacions i tendir cap a conceptes senzills, fàcils de posar en pràctica, com serien les virtuts.

¿I quina virtut defineix, aprecia i equilibra allò que es dona i rep en qualsevol relació dins de les organitzacions? La justícia. Moltes firmaríem trobar-nos en empreses on la justícia sigui central. Però no és el cas. Moltes empreses i responsables no s’enfoquen en la generació de justícia. Tampoc a resoldre les injustícies. Moltes organitzacions són injustes per acció i per omissió. Les omissions poden ser oblits, inconsciències o xutar els problemes endavant; i són les últimes les més evitables, al ser-ne conscients. Omissions injustes que van alimentant sostenir les causes que creen organitzacions injustes. Es crea un cercle viciós que es realimenta de manera formal i informal, amb els sistemes, valors i decisions dels directius o directives. Es van produint noves injustícies, sense incentius per resoldre les existents. 

La justícia per omissió acostuma a ser fruit de la idea que «la justícia és cara» (o la injustícia econòmica). I vist des de qui pren les decisions, el raonament és «ser justa en aquesta organització m’implicarà pagar un preu molt alt personal. No creuran que sent justa aporti els màxims ingressos i mínims costos a l’empresa, i això és el que s’espera de mi». O «ser injusta en aquesta situació és inevitable, i el més econòmic donat el pressupost, etc.» (acabin la frase com els plagui).

¿I amb quines conseqüències? Doncs xutar la pilota endavant, amb el clàssic «ja em trobaré el problema en l’exercici vinent»; o deixar la solució per a la pròxima persona responsable. Però la justícia no és cara ‘per se’, és un tema de paradigma organitzatiu. Les organitzacions tendeixen a valorar els qui es fan presents i visibles «maximitzant beneficis a curt termini». I llavors els seus directius o directives acaben competint al fer-se visibles des d’aquest paradigma, basat en el curt termini, en els guanys a curt i a fer veure que faig molt. I qui actua així acostuma a rebre més premis formals i informals, en general en forma de reconeixement i bonificacions. Qui faci el contrari, si s’hi atreveix, pot acabar marginat o directament substituït.

I en contraposició, qui gestiona de manera sensible i adequada, incloent-hi les excepcions existents, no farà massa punts. Les qui resolguin prioritàriament les injustícies creades anteriorment, atenent als compromisos adquirits, abans de crear-ne de nous, són titllades de poc executives, sense ambició, massa pendents dels altres i que perden el temps. Donar-se temps per tractar bé la gent semblaria un luxe en aquest context. Fer reunions de tres hores per no decidir res, en canvi, no. Així, com una profecia que s’executa a soles (‘self-fulfilling prophecy’ diuen), hem de donar una mica la raó a qui ens deia que «la justícia és cara i només jo en pago el preu». Perquè de fet, es premia que faci just això, que ignori la justícia i creï per omissió prou injustícies. I entre els aplaudiments de la claca organitzacional.

Però mirant més profundament, veurem que en realitat la justícia no acostuma a ser cara per al que té poder. Cal fer evident a qui té poder que quan no paga el preu de fer justícia, aquest serà un cost per a algú que només podrà reaccionar a la injustícia en forma de desmotivació i tendint a l’anar fent. De fet, tenir poder té un preu, el preu de generar justícia i resoldre injustícies. Simple. I que si no pagues aquest preu, el preu et paga a tu en forma de desintegració.

Notícies relacionades

Reforma de l’administració

‘Política fan’ mentrees menja crispetes

I des de l’agregat, una organització que fa promeses a través de qui mana, i quan les ha de complir xuta la pilota endavant, dient que ja les complirà un altre dia, que ara no toca i no hi ha pressupost. Doncs és doblement injusta, permet i promociona injustícies. I es trobarà amb les conseqüències, generant desconfiança en les persones en qui hauria de generar confiança. Es crea un context de desengany, el que qui paga els costos és qui menys ho mereix. Ja podem fer programes d’ètica i omplir-nos la boca d’Aristòtil i els seus congèneres, no podrem evitar la desconfiança en l’organització, fruit de saltar-nos els compromisos i ser injustos.

Dit així és senzill. Hem d’atendre i gestionar les promeses, que en les organitzacions han de ser vistes com a compromisos firmats i rubricats. Ser just, sigui car o barat, és un dels requisits ètics bàsics que han de practicar els directius i directives per convertir-se en íntegres i consistents, i fent-ho així poder crear organitzacions confiables. I les organitzacions, per ser creïbles en la generació confiança, han de pagar el preu de la justícia, i permetre que les persones amb poder de decisió el paguin també. I pagar el preu vol dir atendre els compromisos adquirits o compensar pel seu incompliment.