Article de Carles Francino Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

Espanyols tots

Existeix una gran part d’espanyols de diferent edat i condició –no són quatre gats– que mai renegaran del franquisme. Ni de la seva herència. Abandonem tota esperança

1
Es llegeix en minuts
Espanyols tots

És el que hi ha. No sé si això sona a rendició; vull pensar que no, però ja n’hi ha prou de clavar-se cops de cap contra el mur. Per motius ideològics, familiars, per una badada, per portar la contrària, perquè molen els braçalets ‘rojigualdos’, perquè ser ‘cayetano’ està de moda o pel que sigui, però existeix una gran part d’espanyols de diferent edat i condició –no són quatre gats– que mai renegaran del franquisme. Ni de la seva herència. Abandonem tota esperança. Si un líder de la dreta com Alberto Núñez Feijoo, proclamat als quatre vents com a paradigma de la moderació i la sensatesa, ha sigut capaç de sintetitzar el nostre passat més sagnant amb la frase: «Fa vuitanta anys nostres avis es van barallar...», llavors és que no hi ha res a fer.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

És veritat que no són un col·lectiu uniforme i, per tant, exigeixen respostes diferents. Són a la primera fila els franquistes sense complexos, una quadrilla de fatxes que es va apropiar fa temps de la bandera i que van convertir les paraules «Espanya» i «pàtria» en arma llancívola, secundats, ja sigui per conveniència o per estupidesa, per algunes persones a les quals fins ara es considerava moderades. Però després hi ha molts altres a qui simplement els incomoda el tema, d’altres que creuen de bona fe que remoure el passat és una mala idea i fins i tot n’hi ha que que per no donar la raó als qui pensen diferent no fan fàstics a fer-los la guitza amb una cosa tan delicada. Crec que són massa per pensar que un enfrontament permanent aferrissat sigui l’única alternativa. Jo continuo denunciant la vergonya dels morts a les cunetes, emprenyant-me cada vegada que algú s’inventa homenatges a Millán Astray, reclamant que a les escoles s’estudiï el que va passar en aquest país, defensant les lleis que dignifiquen la memòria i donant veu, sempre que pugui, als qui van patir el flagell de la dictadura. Però assumeixo que hi ha compatriotes que no pensen ni senten igual que jo. I exceptuant els cabestres que celebrarien la resurrecció de Franco, vull –i he de– conviure amb ells. I ells amb mi.