Espanyols tots

És veritat que no són un col·lectiu uniforme i, per tant, exigeixen respostes diferents. Són a la primera fila els franquistes sense complexos, una quadrilla de fatxes que es va apropiar fa temps de la bandera i que van convertir les paraules «Espanya» i «pàtria» en arma llancívola, secundats, ja sigui per conveniència o per estupidesa, per algunes persones a les quals fins ara es considerava moderades. Però després hi ha molts altres a qui simplement els incomoda el tema, d’altres que creuen de bona fe que remoure el passat és una mala idea i fins i tot n’hi ha que que per no donar la raó als qui pensen diferent no fan fàstics a fer-los la guitza amb una cosa tan delicada. Crec que són massa per pensar que un enfrontament permanent aferrissat sigui l’única alternativa. Jo continuo denunciant la vergonya dels morts a les cunetes, emprenyant-me cada vegada que algú s’inventa homenatges a Millán Astray, reclamant que a les escoles s’estudiï el que va passar en aquest país, defensant les lleis que dignifiquen la memòria i donant veu, sempre que pugui, als qui van patir el flagell de la dictadura. Però assumeixo que hi ha compatriotes que no pensen ni senten igual que jo. I exceptuant els cabestres que celebrarien la resurrecció de Franco, vull –i he de– conviure amb ells. I ells amb mi.