Catalunya necessita responsabilitat

Després de l’anunci de la derogació del delicte de sedició i la seva substitució per un de desordres públics agreujats, tant el Govern com el PSC han de fer gala de responsabilitat per consolidar la nova i prometedora etapa política que s’obre a Catalunya. Coincidint amb un anunci que obre un temps nou en la política catalana, la fragilitat de la majoria en què s’assenta l’Executiu de Pere Aragonès es va tornar a posar de manifest, la setmana passada, al Parlament, amb la votació d’una resolució que va deixar en evidència la soledat d’Esquerra Republicana. El fet que només els republicans votessin en contra de constatar que el Govern havia perdut la confiança de la majoria va servir per recordar que aquest només compta amb el suport de 33 diputats, dels 135 que té la Cambra. En el cas d’Esquerra, responsabilitat suposa no pretendre governar com si la sortida del Govern de Junts per Catalunya i el distanciament de la CUP, les dues forces que van votar la investidura del president, no tinguessin importància. Aragonès ha de prendre nota de la inestabilitat que això suposa, i afrontar la situació buscant aliances estables per a la resta de la legislatura, llevat que opti per convocar eleccions anticipades, com ha augurat l’expresident José Montilla, en una entrevista a aquest diari.

Després de l’acord aconseguit per derogar la sedició, el líder del PSC, Salvador Illa, també ha de demostrar prudència, fent tot el que estigui a les seves mans per facilitar l’aprovació dels Pressupostos. Davant les ombres de les expectatives econòmiques, l’aprovació d’un pressupost expansiu constitueix una qüestió de sentit comú, que s’ha de situar per sobre de les legitimes pugnes polítiques. Totes les forces disposades a adoptar una actitud constructiva han de donar mostres de celeritat i generositat en les negociacions, deixant de banda les qüestions que no resulten essencials en l’actual context d’urgència social. Després d’haver coincidit en una reforma del Codi Penal de tanta importància, ningú entendria que ERC, el PSC i els comuns no fossin capaços d’arribar a un acord sobre els Pressupostos de la Generalitat. De fet, aquesta responsabilitat s’hauria d’exigir a totes les forces polítiques, si no fos perquè algunes ja han manifestat la seva decisió d’anteposar qüestions de fons a la negociació pressupostària. 

Resulta comprensible que tots els partits tinguin la vista posada en les eleccions municipals del maig, i en l’evolució de les enquestes que donen una lleu però continuada pujada dels socialistes, un important retrocés de Junts i certa recuperació del Partit Popular. Tanmateix, l’entrada d’aire fresc que suposarà la derogació d’un delicte que no casa amb els altres codis penals europeus, i que va permetre condemnar els líders del procés a més de cent anys de presó, s’hauria de traduir també amb una activació de la taula de diàleg entre el Govern d’Espanya i l’Executiu català. Passat el dur embat polític que la dreta sotmetrà al Govern de Pedro Sánchez, l’aprovació del nou delicte de desordres públics agreujats hauria d’impulsar el diàleg a tots els nivells amb propostes útils dels dos governs. Resulta difícil demanar responsabilitat als que, com Carles Puigdemont, han desqualificat frontalment l’acord sobre un delicte que l’afecta directament. Ara bé, molts independentistes haurien d’acceptar, al marge de la seva adscripció política, que la política ha tornat a Catalunya, i que això constitueix el primer pas per recompondre un clima en què cadascú pugui defensar lliurement els seus ideals.