L’espiral de la llibreta | Article d’Olga Merino Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Fills i mares, però també viceversa
Arran de les reflexions sobre els camins de la maternitat (o no)
undefined45837091 opinion lactancia materna fotografia de 123rf190603163902 /
El belga Georges Simenon, el creador del comissari Maigret, va escriure a ‘Carta a mi madre’: «Mentre vas viure mai ens vam estimar, bé ho saps. Els dos vam fingir. Avui, crec que tots dos teníem una idea inexacta de l’altre». De la mateixa manera, l’escriptor nord-americà Richard Ford va traçar un retrat al carbonet de la seva progenitora a ‘Mi madre’: «Recordo que la meva mare va ser sotmesa a una histerectomia i el meu avi, Ben Shelley, li feia bromes sobre com de bones ‘barberes’ havien sigut les monges de l’Hospital de Santo Domingo. Això la feia plorar». També Roland Barthes, popa de la semiòtica, va escriure un ‘Diario de duelo’ després de la mort de la seva mare... Simenon, Ford i Barthes: tres prebosts de la cultura, reflexionen sobre la relació amb les dones que els van crear en tres llibres considerats literatura de la bona, sense etiquetes ni menyscaptes. En canvi, quan una escriptora medita sobre el vincle invers, automàticament l’assumpte perd transcendència universal.
Aquesta consideració ve per l’article que Rosa Montero, sempre lúcida i generosa, va publicar diumenge a ‘El País Semanal’ sota el títol ‘Començar a nomenar’, després d’assistir, durant la passada Fira del Llibre de Frankfurt, a un debat sobre la maternitat amb tres autores espanyoles (Katixa Agirre, Nuria Labari i Silvia Nanclares). La taula rodona portava l’esborronador títol de ‘Rabenmütter?’, que en alemany significa, aclaria el text, «mare corb», és a dir, mala mare, en al·lusió a l’estigma que pesa sobre aquelles dones que prioritzen la seva carrera professional sobre la criança dels fills. O bé intenten bojament que els plats xinesos de malabars continuïn mantenint l’equilibri en l’aire.
Entretots
EL PES DE LA CULPA
Notícies relacionadesHe vist amigues i estimades companyes de feina mossegar-se les ungles metafòriques de culpabilitat per deixar les criatures fins ben tard a càrrec de la cangur o de l’àvia. Les he escoltat cabdellar la cara B de la maternitat i alhora intentar expressar amb pobres paraules l’èxtasi de pastar l’argila primigènia. Les he acompanyat en el procés d’adopció o en el dolor de perdre un nadó. Em sento molt còmplice també de les no-mares, enfrontades sovint a una pregunta plena de sospites: «¿Tens fills?». ¿Per què el principi de la vida i els seus racons no havien de constituir un tema universal? Ja apareix a ‘Medea’, la tragèdia d’Eurípides: «Diuen que vivim a casa una vida exempta de perills mentre ells lluiten amb la llança. Necis. Preferiria tres vegades estar a peu ferm amb l’escut que enfrontar-me al part una sola vegada».
En efecte, cal continuar anomenant i no parar. Gràcies, Rosa.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
