El Barça després de Piqué

L’insòlit i inesperat adeu de Gerard Piqué (per inusual a aquestes altures de la temporada i per la immediatesa entre l’anunci i el seu últim partit en el Camp Nou, aquest mateix dissabte) s’ha convertit en un fenomen viral. Respon a la mateixa personalitat del futbolista, expert en la gestió de la seva imatge i aplicat ara a projectar una percepció de serietat i compromís de cara a un futur que, en consideració a l’expressat en el vídeo de comiat, és un «fins aviat» a l’espera que es faci realitat l’ambició confessada per ell mateix d’arribar a ser president de l’entitat. 

Piqué se’n va a la seva manera i després d’uns mesos convulsos en tots els sentits. Després d’haver sigut peça clau en la temporada anterior, el seu paper en el primer equip del Barça s’ha laminat de tal manera que, malgrat la seva voluntat de continuar en actiu, s’ha vist relegat a la condició de cinquè o sisè central. No hi ha cap dubte que a Piqué se l’ha acompanyat fins a la porta, tot i que hagi sigut ell qui hagi decidit quan i com creuava el llindar rere el qual deixa enrere la seva vida professional com a jugador de futbol. Hi havia motius sobrats per considerar que li havia arribat el moment de fer aquest pas. El seu rendiment ja no tenia cap correspondència amb el fet de tenir els emoluments més alts de la plantilla, que pesaven com una llosa en les escasses finances del club. I episodis com els desvetllats en les seves converses amb el president de la Reial Federació Espanyola de Futbol (RFEF) exposaven una situació de més que dubtosa compatibilitat entre la seva condició d’empresari amb negocis amb la RFEF i esportista en actiu. Però han sigut els reiterats missatges llançats des del mateix club, rematats per les paraules de Joan Laporta sobre la negativa dels capitans a rebaixar-se la fitxa, els que han posat al disparador el capità de l’equip, en una campanya d’assetjament que va conduir a unes esbroncades sonades. Tot ha acabat amb un adeu que ha volgut dirigir sense intervenció del club i projectant la seva mirada a la llotja presidencial. Res nou en un club que en la majoria dels casos no ha sabut acomiadar amb dignitat els ídols de l’afició. De Cruyff a Messi, passant per Guardiola.

La junta ara respira alleujada i sembla que es prepara per dedicar l’espai deixat lliure per Piqué en el límit salarial a abordar nous fitxatges, insistint en el rumb marcat en aquesta segona era de Laporta: continuar elevant l’aposta, cancel·lant contractes fora d’òrbita heretats del nefast passat de la junta de Josep Maria Bartomeu però firmant al seu torn nous fitxatges amb què incorre en una despesa que poca relació té amb la realitat econòmica del club. Una estratègia arriscada que pot fer que comenci a rodar la roda virtuosa en la qual la inversió en talent sobre la gespa porta als èxits esportius i aquests, als econòmics, o convertir-se en un salt al buit si els primers no arriben. I fins ara no ho han fet, amb un autèntic daltabaix en les competicions europees.

El preu a pagar és l’alienació d’actius del club, aquestes eufemístiques palanques, que compromet el patrimoni de l’entitat i, més enllà, la seva autonomia decisòria. Si en altres temps el perill per al Barça va ser quedar supeditat a intromissions polítiques, en aquest nou escenari corre el perill, fins i tot sense arribar a l’horitzó no desitjat de la seva conversió en SAD, de quedar a la mercè dels compromisos econòmics contrets.