Rishi Sunak, un destí multimilionari

Ho és fins i tot amb una somrient fúria. Sunak va ser un dels diputats més ferotgement partidaris del Brexit i va subscriure una a una totes les estúpides i arteres promeses dels que van convertir en prioritat l’abandonament (tant sí com no) de la Unió Europea. Les seves declaracions en diaris i televisions estan a l’abast de qualsevol. Ens estalviarem molts centenars de milions de lliures anualment que podrem invertir en la sanitat i l’educació públiques. Ens veurem totalment lliures de lligams per continuar enfortint i expandint el nostre pròsper sector financer i les nostres exportacions i així abaixarem impostos. Podrem negociar tractats multilaterals amb qui millor ens convingui i en aquest context competitiu redefinirem –per intensificar-la– la nostra relació amb els Estats Units. El Brexit no només era qüestió d’un orgull nacional connectat encara amb una vaga, si no falsària, nostàlgia de l’Imperi. El Brexit era, sobretot, una vareta màgica que resoldria els problemes polítics, econòmics i socials del Regne Unit.

Sunak va repetir les consignes entusiàsticament i es va dir que la seva família va ficar molts diners en el patrocini de les campanyes a favor del Brexit. Després de la dimissió de David Cameron, quan comença la complexíssima negociació amb Brussel·les –una cosa així com treure les ales a una papallona perquè voli millor– Sunak va formar part, igualment, d’aquells que agullonaven els negociadors. Acabin d’una vegada. Acabin d’una vegada. A l’infern amb Irlanda. Qui portava la batuta de les desqualificacions i de les presses era, òbviament, Boris Johnson.

Sunak va lluitar per lluir com un devot johnsista i va contribuir en el que va poder a l’enfonsament de Theresa May. Perquè qui va acabar amb May no va ser Brussel·les, sinó el majoritari i arriscat sector del conservadorisme agitat per Johnson. Per a l’exalcalde de Londres –on va treballar aquesta màscara de pallasso triomfador, de geni estrafolari nascut per preservar un nou ordre, un Churchill del segle XXI– si es culminava el Brexit començaria una edat de prosperitat i estabilitat que mantindria els tories en el poder durant els pròxims 15 o 20 anys.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Quan Boris Johnson va aconseguir finalment ser primer ministre, Sunak va tenir el seu premi: va ser designat secretari en cap del Tresor el 2019 i ministre d’Economia el 2020. Com es fa ara, s’exalta la seva riquesa gairebé obscena –té un patrimoni al voltant dels 900 milions d’euros–, que deu en part a la seva dona, Akshata Murty, filla del propietari d’un fons d’inversió internacional gegant. És difícil trobar res especialment rellevant en la seva trajectòria ministerial fins a l’etapa més aguda de la crisi covid, quan va muntar un pla de protecció de l’ocupació que no va funcionar malament.

De fet, tant li fa: Sunak és invulnerable. La seva dona es va valer d’una antigalla per no pagar impostos al Regne Unit durant anys. Va ser multat per participar en les festes que van organitzar Johnson i el seu equip als jardins de residències oficials –menjar, beguda, música– durant la pandèmia. I va trair el cap adorat amb una dimissió que va precipitar la del mateix Johnson. El sistema polític britànic s’ha encanallat de tal manera –i aquesta muntanya de pasta familiar és tan magnètica– que un individu com Sunak ja hauria d’estar criant malves en l’oblit. És en realitat la caricatura d’un populista: somriu constantment, té gestos convulsos, procura aconseguir una minúscula identitat amb frases grandioses o ganyotes simpàtiques. Però no és un ‘clown’ triomfant com Johnson o un august derrotat com Cameron. Simplement, és el que ha sigut des de molt jove i el que serà sempre: un multimilionari.