¿Occident acorralat?

Ho explica meravellosament Orlando Figes en ‘El baile de Natasha’, un fascinant recorregut per la història cultural de Rússia. Una història marcada en onades successives, a través dels segles i les vicissituds de la política i les mentalitats, per l’amor i el rebuig a Occident.

Així que quan Vladímir Putin atribueix a Occident tots els seus mals, no està sent res original. Utilitza un recurs que ancora les seves arrels en Pere el Gran, quan va construir la seva nova ciutat desafiant la geografia i la naturalesa. Més que una ciutat, segons Figes, Sant Petersburg va ser un projecte «per reconstruir l’home rus i convertir-lo en home europeu». Ha sigut aquest pèndol entre sentir-se part d’Europa i trobar l’ànima pròpia –ja fos a Moscou, al camp, en la religió ortodoxa o al seu costat asiàtic– el que ha marcat la història contemporània de Rússia. El romanticisme, amb la seva afecció a l’orientalisme, va tenir també molta culpa a l’hora d’exportar una imatge exòtica i salvatge; una cosa similar va passar, per cert, tot i que amb altres matisos, amb la imatge d’Espanya.

Avui, quan els grans noms de la cultura russa han sigut elevats a la cultura universal, quan la globalització està esborrant les fronteres en la literatura, la música, l’art, les idees, la moda o l’entreteniment –que ho diguin als creadors de sèries o als grups de pop coreans–, semblaria absurd plantejar-se si Rússia és realment Europa –que ho és– o si existeix un complot occidental per aniquilar el poble rus –que no n’hi ha.

Putin ha rescatat en els seus discursos tots els dimonis que un Occident degenerat ha representat en la tradició russosoviètica, corregits i augmentats per la seva pròpia paranoia: el de la corrupció dels valors familiars i tradicionals pels ‘lobbies’ LGTBI, el del capitalisme salvatge (mira qui parla), el de l’ambició imperialista... S’hi suma la seva ‘venjança’ personal per la suposada humiliació rebuda d’Europa, i, sobretot, els Estats Units. El rancor per sentir-se menyspreat.

Notícies relacionades

Buscaven nazis i van trobar vilatans: viatge a les zones alliberades del sud d’Ucraïna

La UE acorda més sancions a Rússia, amb compromís de limitar el preu del petroli

Aquest discurs de Putin, amb altres orígens i greuges molt diferents, coincideix amb un moviment més ampli de rebuig de tot el que té a veure amb Occident. Un moviment que ha guanyat força en els últims anys als països de l’anomenat Sud Global, que busquen trencar amb el llegat colonial en tots els sentits. Però que està encapçalat, fonamentalment, per la Xina de Xi Jinping, el destí històric de la qual és recuperar el seu paper com a potència hegemònica. El seu principal problema és que ensopega allà amb la potència hegemònica en curs, els Estats Units. D’al·lusions velades al gegant americà, sense citar-lo, va estar plena la intervenció de Xi en la inauguració del congrés del Partit Comunista Xinès de fa uns dies. I un dels seus desafiaments més grans serà aixecar un nou ordre global sense posar en risc aquells trets de l’existent que li han permès arriba a ser el que avui és, concretament les regles sobre les quals es basa i l’obertura dels mercats globals.

En aquest context, aixecada en bona mesura per l’ascens d’Àsia, ha anat prenent força la idea del declivi d’Occident, amb els Estats Units, de nou, al capdavant. La presidència de Trump i l’atropellada sortida de l’Afganistan de Biden van ser la punta en la percepció sobre la solidesa i la fiabilitat de la potència americana. Però la pandèmia i, sobretot, la guerra a Ucraïna han revitalitzat i reforçat l’aliança transatlàntica i la unitat occidental. Les dificultats econòmiques que s’entreveuen en l’horitzó xinès, per les conseqüències d’una radical política de covid zero, el creixent aïllament de Rússia, el coratge i l’exemple desplegat pels ucraïnesos en defensa de valors genuïnament occidentals i la fermesa de la resposta euro-nord-americana fan pensar que encara és massa aviat per sentenciar el declivi occidental.