El tracte a la gent gran

2

Es llegeix en minuts

Per què confiar en El Periódico

23 de d’octubre del 2022. Actualitzada 24 de d’octubre del 2022 a les 08:30

0 Comentaris

Diu un vell aforisme que el tast moral d’una societat es mesura pel tracte que dispensa a la gent gran. Si recordem el que va passar a Espanya en els mesos més durs de la pandèmia, la primavera de l’any 2020, ens hauria de caure la cara de vergonya. L’impacte del virus va posar al descobert que milers de famílies emmagatzemen els seus avis en simples dipòsits humans, fora de l’abast del sistema sanitari, en molts casos amuntegats i, en massa ocasions, en la més absoluta soledat. Molts residents amb prou feines van notar la prohibició de rebre visites perquè ja no les tenien abans. Aquesta aglomeració comptava en massa ocasions amb la complicitat de les autoritats polítiques, temoroses de posar en evidència l’arrel del problema: ni els familiars ni les administracions gastaven el necessari en la cura dels avis. Algunes forces polítiques van posar llavors el focus en la titularitat d’aquests centres. Possiblement, alguns inversors van calcular malament quan van entrar en aquest sector, intensiu en superfície i en ocupació, tot i que tingués l’atractiu de l’estabilitat i la recurrència. Possiblement, les comunitats autònomes tampoc van exercir la seva tasca regulatòria, extorsionades en algun moment per unes patronals que sabien del caràcter essencial del servei que presten en l’actual organització de la societat. I així arribem a la tragèdia de l’any 2020, tan ben resumida en el recent llibre d’Alberto Reyero, que va ser conseller de Polítiques Socials amb Isabel Díaz Ayuso. Un relat esgarrifós del que es va fer en aquell moment.