El gat de Mourinho

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

La concessió de la Pilota d’Or al futbolista francès que l’acredita com el millor jugador del món l’última temporada no ha anat acompanyada, que jo sàpiga, d’una petició d’excuses per part de l’entrenador que el va menysprear al seu dia, ni tampoc d’aquell president que ara presumeix de tenir en el seu equip el pilota d’or quan, al seu moment, el va humiliar també fitxant a Mourinho un altre davanter centre perquè el que tenia era un gat inofensiu, segons aquest. Es compleix així la sentència que la memòria és curta quan ens interessa i aquell aforisme que diu que l’èxit té molts pares, i el fracàs, cap. A mi no em sorprèn, el que em sorprèn és que encara continuïn existint aficionats del Reial Madrid que reivindiquin una de les pitjors èpoques del seu club, no només des del punt de vista esportiu, sinó també per a la seva imatge social, i una persona que per on ha passat ha deixat el camp sembrat de malestar. Per triomfar en el futbol, com en qualsevol altre àmbit de la vida, no cal comportar-se com un busca-raons ni ser maleducat, com han demostrat, sense sortir del Reial Madrid, jugadors com Modric o Benzema, tant pilotes d’or com l’arrogant Cristiano Ronaldo i exemplars en el seu comportament a la gespa.

El futbol serveix aquí d’exemple per a la societat sencera. Perquè el cas de Mourinho en l’esport és traslladable a qualsevol altre àmbit de la vida social, en què contínuament veiem persones que fan de l’agressivitat el seu segell, i de la mala educació, el seu gran actiu personal. No donaré noms, però qualsevol pot posar-los, tant en la política com en la cultura com en la vida quotidiana i familiar de cadascú. A tot arreu es donen aquells personatges a qui sembla que els altres els devem alguna cosa i que tot el que fem per complaure’ls és poc, perquè la seva vanitat els fa creure que són éssers superiors i que, per tant, mereixen tot el respecte i l’admiració dels altres fins i tot quan ells mateixos no es respecten, no diguem ja a les altres persones. ¿En quin moment la mala educació i el caràcter malcarat i provocador van començar a cotitzar a l’alça en una societat que ens educa en el respecte als altres, però després premia el que insulta i menysprea el proïsme? ¿D’on ve aquesta admiració a personatges públics que es caracteritzen pel mal caràcter i la falta d’un mínim d’empatia, com és el cas de l’entrenador Mourinho? Si existeixen és perquè la societat els encoratja i aplaudeix les faltes d’educació i això no ho justifica ni la passió per un club de futbol o per una ideologia; té a veure amb una qüestió més indicible i tèrbola, una cosa que es troba dins de l’ànima humana i que a molts ens preocupa advertir en els que ens envolten.