Anant al futbol amb un noi madridista

De manera que soc aquí, dipositari d’unes entrades que ens donaran accés al partit de l’any que el net Oliver, a qui ja he presentat aquí altres vegades, ha començat a celebrar com una victòria segura. No ho suposo, sé que ell ja parteix sabent que el resultat em serà desfavorable. M’ho va dir quan el Barça va començar a flaquejar, i ara que ja va flaquejar contra l’Inter de manera entre surrealista i avergonyida no he tingut ganes de preguntar-li què li inspira l’avenir d’aquesta tarda els que tenim el cor blaugrana. 

Aquesta afició contradictòria que tenen avi i net ha conegut temps millors per al món culer. Unes setmanes després d’haver nascut, per descomptat moltíssim abans que ell optés pels colors blancs per tenyir el seu cor futbolístic, el meu amic i company Lluís Bassets li va fer arribar un equipament complet perquè aquesta fos la seva primera vestimenta. Va coincidir, fa 11 anys, amb els millors gols de la nostra vida. Li vaig fer llavors una fotografia al net i, entre altres persones, l’hi vaig enviar a un dels barcelonistes que més estimo i admiro, Pep Guardiola, potser el que millor ha interpretat al llarg de les últimes dècades l’herència d’aquell Barça de Ramallets i de Kubala i de Suárez amb els quals vaig matricular el meu barcelonisme. Guardiola, que té un sentit de l’humor tan potent com la serietat amb què es pren el futbol, va fer broma en aquesta ocasió al veure aquell nadó embotit en els colors més potents del nostre sentiment futbolístic: «Ja omplirà els pantalons».

Ja els omple, evidentment, però l’Oliver és del Madrid, blanc de la nit al dia. Un dia li va preguntar a la seva mare pel balanç que hi havia entre copes guanyades pels blancs i pels dels meus colors. Aquesta aritmètica el va treure de dubtes. La primera vegada que el vaig portar a un clàssic se celebrava en el Nou Camp. El 5-1 el va portar a dir, entre llàgrimes: «No em tornis a portar a aquest camp». L’altra vegada que el vaig portar al futbol de primera va ser a Madrid, l’equip local jugava contra l’Osasuna. Aquell partit anodí no li va treure les ganes de cridar a favor del seu equip, i al seu costat jo vaig seguir el 0-0 final com a resum del joc disputat entre els dos contendents, uns dels quals l’Oliver va aclamar sense repòs. 

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Quan enfocàvem el túnel de sortida, un nebot igualment madridista va demanar l’opinió sobre el partit que tenia el meu jove company de grada. Ell va gravar en el mòbil el següent missatge: «Avorriment extrem a Chamartín».

Aquesta tarda de diumenge es presenta, per als meus colors, com el regnat de Vítiza, fosc, tremendament fosc. Al meu costat hi tindré la contrapartida, un noi que esperarà des del principi una pila de gols blancs. Veient una situació així faré el que s’aconsellava a si mateix un periodista cínic que es deia Emilio Romero: «Quan plou treu el paraigua, i quan no plou tanca el paraigua». Hi aniré amb paraigua, per si de cas. Però no em rendeixo, a l’Oliver no li agradaria veure’m rendit, tot i que sí xop de la pluja.