Xavi i Pimienta

Qualssevol dels dos, Xavi o Pimienta, podrien ser els guanyadors d’aquest partit en què es van disputar la primacia dos equips bessons en el joc, en la tàctica i gairebé a la banqueta. Així com Xavi dirigeix el Barcelona, el seu contendent d’ahir a la nit, Pimienta, podria ser dels que aspirin, amb legitimitat i història, a entrenar el conjunt que ahir a la nit va suar la cansalada, i més, per guanyar els grocs.

La lluita dels dos entrenadors, i les dels seus futbolistes, va ser una demostració d’igualtat que als minuts finals d’una contesa semblava feta per acabar amb un empat d’infart. L’últim xut de la Unión Deportiva va valer més que els últims sospirs del Barça. Aquesta jugada de Moleiro no va pujar al marcador perquè la vida d’ahir a la nit no estava feta perquè l’atzar pugés al marcador dels empats. Si aquest xut, que va deixar Ter Stegen jugant a les casetes, hagués pujat al balcó dels resultats, aquest Barça se n’hauria anat al llit com el vençut final del campionat.

Però la Unión Deportiva no va tenir aquesta sort, i la campanada es va quedar en l’aire. L’equip canari, que és el meu equip de la Primera Divisió, ja que l’ànima la tinc groga i la devoció blaugrana, va demostrar una capacitat de joc, i de paciència, que recorden les bones èpoques de Guedes o de Tonono, i fins i tot la més llunyana de Molowny, aquell llegendari personatge que va fer del futbol, allà i al Reial Madrid, un emblema de qualitat i de fortalesa estètica.

Al llarg de tot el partit, abatuda la Unión Deportiva per l’expulsió del porter, espantat el Barça davant la determinació groga, semblava que els blaugranes no podrien cantar victòria de cap manera. Fins que Raphinha, que semblava fet fins aleshores per a la mala sort, va rebre de Joao Félix el regal que s’espera d’un company que, al jugar, emana qualitat i imperi.

Va ser un partit en què la potència va quedar derrocada per les faltes i l’expulsió, però ningú pot sentir-se enganyat: el joc va ser pur, excel·lent en aquest sentit, cap dels dos equips es va deixar guanyar en la lluita per la qualitat, i tot i que el Barça va demostrar tenir a les mans les possibilitats més grans de guanyar, el fet que l’equip de Pimienta no hagués perdut el gust pel joc i que també expliqués al Barça la seva llibreta de jugar és un senyal que pels dos costats del camp hi va haver passió per demostrar que el futbol no és qualsevol cosa.

La paciència i el rigor

Notícies relacionades

El truc de Guillermo Peinado, la gran promesa espanyola de l'escalada: “El focus el poso a escalar bé i gaudir, no en els resultats”

Comença la nova era de Xavi al Barça (segona part)

El futbol és una explicació de la paciència i del rigor, i no tan sols un desequilibri de processons apressades al mig del camp o a les avingudes pobres dels córners. Va ser un partit de dos equips que van donar importància a la presència al camp. Com a espectador canari, i també com a seguidor del Barça des de la infantesa, em vaig sentir convençut que cap dels que van ser grans jugadors en els dos equips se sentirien avui defraudats amb el resultat estètic d’aquest joc.

El marcador és una altra història, però això és el que passa, que si no hi ha empat en guanya un, i aquest és el que ara s’acosta al Reial Madrid al crit, a parer meu precipitat, de "tant de bo!".