L’espiral de la llibreta Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
El temps, en l’era de la pressa tecnològica
Cap rellotge com el de sorra simbolitza millor la finitud de la vida
El temps està fet d’una farina artificiosa i cadascú el pasta a la seva manera. Algunes persones són capaces de fabricar-se jornades prenyades d’hores, esponjoses com fogasses de poble, mentre que d’altres, entre les quals em compto, cremem la baguet del dia en cada fornada, sense lloc per a res, entre esbufecs, batallant amb el concepte mateix, amb la naturalesa ‘blandiblub’ del temps. Sobretot des que impera la pressa tecnològica. A cada instant irromp un correu electrònic, un whatsapp, un avís, una trucada quera: «¿que parlo amb el titular de la línia?».
Entretots
Odio els rellotges. Quan no hi havia el telèfon mòbil, em guiava per un artefacte aliè lligat al canell, ja que indefectiblement es tractava d’un obsequi, una herència (del meu pare) o el descart d’algun amic. Una sola vegada vaig adquirir un rellotge amb el desig àvid de posseir-lo, un enorme rellotge de sorra que vaig comprar a Vinçon, quan encara hi havia a Barcelona llocs com Vinçon i hi havia diners a la butxaca per gastar-los en xorrades. Un rellotge de sorra d’una hora. L’utilitzo per a les maratons de lectura o escriptura, quan no importa tant l’exactitud de l’instant com el transcurs agradable de la tarda, volta a volta del trasto. De vegades perdo miserablement el temps veient vessar-se el temps blanquíssim pel coll estret, des d’una ampolla de vidre fins a l’altra.
La ‘vanitas’
Ni el solar, ni les clepsidres, ni el de pèndol, ni els digitals, ni tan sols el rolex d’or. Cap altre rellotge com el de sorra representa en si mateix i d’una manera tan física el mateix pas del temps, la inexorable finitud de la vida, a travésd de la quantitat de polsina que resta al bulb superior. Per això apareix tantes vegades en la pintura anomenada ‘vanitas’, els bodegons del barroc sobre la vanitat de vanitats, acompanyat de flors pansides, fruites podrides, potser una copa de vi i amb freqüència una calavera. ‘Tempus fugit’.
Un dibuix
Notícies relacionadesAcompanyo la meva mare a una prova de memòria al CAP, que supera amb molta dignitat. Encerta fins i tot la tríada de paraules que li demanen que retingui —pesseta, cavall, poma— per repetir-les de tant en tant, a requeriment sorpresa. El problema ve amb el rellotge, quan li demanen que dibuixi un rellotge. No hi ha manera: hi falten números, hi sobra esfera, i ni rastre de les manetes. Però reacciona amb un sentit de l’humor intacte: recorda quan, fa 15 anys, portava el seu pare al mateix examen, i l’home, al contrari que ella, omplia el dibuix de xifres i, fins i tot, preguntava al metge si volia que n’hi pintés més.
Odio els rellotges.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
