Didier Reynders, a estirar les cames

Diu la premsa del seu país –també n’hi ha– que Reynders guanya sempre per avorriment, per exposar incansablement les raons i desraons d’uns i d’altres fins que es rendeixen i posen el seu atipament a l’altar de la pàtria fragmentària, revolta i devaluada com l’euro. La qüestió és que fora de Bèlgica aquesta estratègia és de més dubtosa utilitat i la personalitat grisa marengo de Reynders passa desapercebuda com un dia de pluja a Brussel·les. Els hongaresos i els polonesos, gent que només entenen els musclos com una tapeta, no s’han impressionat gaire amb el comissari de Justícia ni per les sancions que els ha imposat per la seva inqüestionable deriva il·liberal i autoritària.

De sobte, el senyor Reynders va desembarcar a Madrid per intervenir en el desbloqueig de la cúpula del poder judicial espanyol. És difícil esbrinar qui l’ha convidat. És com si hagués vingut aquí per estirar les cames. Al Govern la visita de Reynders l’ha escamnat bastant i així ho ha transmès a la premsa amiga. El Govern estaria encantat amb un comissari que arribés a Espanya per posar a parir el bloqueig del PP a la renovació del Consell General del Poder Judicial i, per tant, del Suprem i el Constitucional. Com alguns ministres (podemites) del gabinet han arribat a anomenar Núñez Feijóo «feixista» per no complir el mandat constitucional i renovar els òrgans judicials d’una vegada, potser esperaven que Reynders cantés La Marsellesa al líder del PP i després, en una conferència de premsa, avancés que pensava denunciar-ho al Tribunal de la Haia.

Però no va passar res d’això. I encara pitjor: el comissari, en unes declaracions tan mesurades i retallades com una tanca del centre de Lieja va proposar que, en efecte, es modifiqués la legislació vigent de manera que tots els membres del Consell General del Poder Judicial fossin elegits –sota certes condicions d’idoneïtat, per descomptat– pels jutges espanyols. Exactament el que ha sol·licitat el Partit Popular. El malestar del Govern espanyol ha arribat llavors al màxim. ¿Per què acostar-se des de Brussel·les si no és per deixar clar que la paràlisi és responsabilitat exclusiva de la cavernícola dreta espanyola?

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

És un error, per descomptat. El comissari de Justícia és un senyor avorrit, afable i només parcialment eficaç, però en la seva compareixença va deixar clar que el problema de la justícia espanyola és més ampli i inclou la política judicial del Govern. Que bàsicament ha consistit en les reformes i esmenes d’una infinita potineria a la llei orgànica del poder judicial que Pedro Sánchez ha pogut aprovar gràcies als seus socis parlamentaris –majoritàriament independentistes catalans i bascos– i, molt especialment, la reforma sobre les atribucions del Consell General del Poder Judicial del 29 de març, que impedia al govern dels jutges nomenar alts càrrecs de la judicatura «quan el seu mandat hagi expirat».

Per Reynders –i parla en nom de la Comissió i de la UE– els jutges haurien d’elegir els vocals del CGPJ i llavors s’escamparà definitivament. Però el Govern de Pedro Sánchez no opina el mateix. Els seus coaliats en l’Executiu opinen que els jutges són molt conservadors, si no «fatxafrancopantans», i que si elegeixen els vocals d’allà surt el Consell Nacional del Moviment i detenen la meitat de les Corts. El PP, certament, no va complir la seva responsabilitat constitucional en els últims anys, però el Govern i les forces que el sostenen qüestionen diàriament –vegeu la reacció davant les sentències condemnatòries de Manuel Chaves i José Antonio Griñán- la independència mateixa del poder judicial. I Reynders, amb el seu somriure de querubí amb ulleres i papada, ho ha entès perfectament.