El culet de Marilyn en l’era del Me Too

«Mare de Déu. Quin culet té la criatura», diu a l’obra el cap d’un càsting a què Monroe, interpretada per Ana de Armas, es presenta després d’haver sigut agredida sexualment per un productor de Hollywood que li dona el seu primer paper. Ho deixaré aquí, sense donar més detalls que em convertirien en una espòiler. Però sí que és innegable que la cinta presenta Marilyn com un tros de carn que tothom vol tastar. Centrar-se en aquesta faceta i no en d’altres, com la seva salut mental, les seves ganes de deixar Hollywood o les seves inquietuds culturals, ha aixecat en armes una part de la crítica. Sota aquesta lupa, la pel·lícula no ha fet més que mostrar de manera sàdica l’explotació que Monroe va patir en vida, inclosa la sexual, fet que perpetua els seus mites i clixés.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Malgrat que aquests objectors de ‘Blonde’ tinguin part de raó, l’obra és imprescindible just quan es compleixen cinc anys del naixement del Me Too. Aquest moviment de denúncia contra l’agressió i l’assetjament sexual en el cine va sorgir l’octubre del 2017 després que ‘The New York Times’ publiqués diversos articles sobre les pràctiques depredadores del productor Harvey Weinstein. Les actrius que havia contractat per a les seves pel·lícules a canvi de peatges sexuals van dir prou i van alçar la veu fa mitja dècada. Van contribuir així que Weinstein fos condemnat a 23 anys de presó, condemna que avui encara compleix. Com ell, altres poderosos van ser desemmascarats per un moviment al qual sempre caldrà donar les gràcies.

Potser si el Me Too hagués existit en l’era Monroe, ella i el seu culet s’haurien salvat dels seus assetjadors. Joyce Carol Oates va dir ahir que «per a Norma Jeane no hi havia possibilitat de denunciar. Ningú no hauria cregut una estrella jove i l’haurien expulsat de Hollywood». Almenys ‘Blonde’ exposa ara la violació, «tot i que sigui 50 o 60 anys després», i et remou per dins.