RAS I CURT
Plus Ultra, o la laxitud de la SEPI
La SEPI, el braç empresarial de l’Estat, funciona més com una caixa comptable que com un instrument industrial seriós. Almenys, això suggereixen els detalls del rescat de Plus Ultra que han transcendit arran de la imputació de l’expresident del Govern, José Luis Rodríguez Zapatero. El cas torna a posar sota sospita una operació molt qüestionada des de l’inici i projecta dubtes sobre l’aplicació dels criteris del Fons de Suport a la Solvència aprovat pel Govern. Els 53 milions d’euros concedits a una aerolínia a punt de la insolvència xoquen amb l’esperit d’una ajuda concebuda com a temporal i excepcional per pal·liar els efectes de la pandèmia. L’operació s’assembla més al salvament discrecional d’una empresa amb problemes estructurals previs.
Plus Ultra no només hauria incomplert alguns dels requisits clau per accedir al fons, com acreditar dificultats financeres derivades exclusivament de la Covid i estar al corrent de les seves obligacions tributàries i amb la Seguretat Social. La companyia també hauria maquillat els seus comptes amb un préstec participatiu del grup panameny Panacorp per presentar una situació financera artificialment viable. Aquest mecanisme hauria permès ocultar les causes que empenyien la companyia cap a la dissolució i accedir a un rescat de la SEPI molt poc compatible amb el perfil exigit a una empresa estratègica. La pregunta és inevitable. ¿Ho sabia la SEPI?
Amb independència de la resposta, tot això deixa al descobert una lectura poc estricta dels criteris de concessió dels ajuts i una supervisió mancada d’un control seriós. Mentre la SEPI continuï aprovant rescats amb aquesta laxitud, el seu paper quedarà reduït al d’un simple instrument de transferència de recursos amb aparença de legalitat. O, el que és el mateix, a una maquinària de salvament discrecional incapaç de traduir-se en estabilitat econòmica real, ocupació sostenible o capacitat industrial.
