Gàrgoles | Article de Josep Maria Fonalleras Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
De distòpies i presents
No hi ha una relació inevitable de causa-efecte entre el que imaginem i el que acabarem fent
El Govern d’Espanya, a través del Ministeri de Drets Socials i Agenda 2030, proposa un anunci en el qual planta cara a les previsions catastròfiques. Diuen “Prou de distòpies; tornem a imaginar un futur millor”. És un missatge plausible, molt bonic i entendridor, que parteix d’una base errònia: pensar que “el que som capaços d’imaginar és el que som capaços de fer”. Això és rotundament fals, perquè “imaginar” i “fer” no són verbs inevitablement contradictoris, però tampoc necessàriament consecutius. Hauríem d’anar a parar a la metafísica aristotèlica per entendre que la potència és la pura possibilitat de ser mentre que l’acte n’és la concreció, la realització. No hi ha una relació inevitable de causa-efecte entre el que imaginem i el que acabarem fent.
Entretots
“Tots estem fets de la matèria de què estan fets el somnis”, diu Pròsper a “La tempesta”, però enlloc no parla de realitats. Més aviat ens movem en el terreny de les evanescències. La distòpia no genera el mal, sinó que funciona com un avís per a navegants. A diferència de la utopia, que construeix universos ideals, la distòpia descriu possibilitats tràgiques. La primera pot generar insatisfacció; la segona pot funcionar com a cuirassa contra el que sembla inevitable. El missatge del ministeri, amb tot d’imatges apocalíptiques i individus vestits a la Mad Max, avisa que si pressentim un futur “obscur, irrespirable, brutal i inhabitable” acabarem construint un demà amb tots aquests adjectius. I aleshores ja no tindrem temps de rectificar. Abans de la conclusió infantil i naïf, però, una veu en off diu: “I no falten motius”. És a dir, reconeixen que la distòpia no és una creació del fantàstic, sinó una constatació del present. ‘Years and years’, per exemple, o “L’effondrement”, no ens parlen de personatges estrafolaris com si fossin de La Fura dels Baus. Ens informen d’immediateses terribles que tenim a la cantonada. .
En el magnífic, colossal capítol dirigit per Isaki Lacuesta per a la sèrie “Apagón”, una barreja sàvia de ficció i documental, un relat amb un rerefons moral impactant i no gens mel•liflu, davant l’hecatombe occidental, la misèria i la manca d’esperança, uns temporers immigrants expliquen a una dona blanca la desesperança i la misèria que ells ja coneixen no pas com a distòpia, sinó com a realitat sagnant. No es tracta d’imaginar un futur millor. Potser n’hi hauria prou a construir un present, que ja habitem, menys aspre.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
