Un sofà a la gespa
Un esclat, un terrabastall
Cada vegada que el Barça juga a Mallorca, m’assalta aquesta sensació d’enorme desolació, una mena de tristesa profunda que el partit no fa sinó confirmar
És molt difícil escriure sobre el no-res. El no-res és res, inanició, sequera, camps espremuts on ha desaparegut la uniformitat del cultiu per convertir-se en un conjunt informe de rajoles esquerdades. El caos almenys té moviment, neguit. El no-res, ni això. És buit i avorriment. Escric així després d’haver-lo vist (el no-res) en un estadi que encara no sé com s’ha d’anomenar, perquè hi ha qui encara parla de Son Moix, però d’altres m’asseguren que encara respon al nom de Visit Mallorca Estadi, com si Mallorca necessités més visites després de la marabunta que aquest estiu ha envaït l’illa. Ha de ser el camp amb més cognoms de la història, o se li acosta, tan fàcil que era parlar de l’històric Lluís Sitjar, que sempre va ser el mateix.
Circulant per la Via de Cintura de Palma en direcció al nord, el gegant s’alça a La Vileta, a l’esquerra. A la dreta, una mica abans, hi ha el cementiri, que es va ampliar gràcies a la donació del magnat Joan March, que va cedir part del terreny a canvi que li deixessin construir un mausoleu desproporcionat i tan majestuós com lúgubre. Circulant amb cotxe, es poden veure rere els murs les creus de les tombes. Escric de morts i cementiris perquè últimament, cada cop que el Barça juga a Mallorca, m’assalta aquesta sensació d’enorme desolació, una mena de tristesa profunda que el partit no fa sinó confirmar. No sé vostès, però dissabte es va repetir la història. No és que el partit fos depriment (que ho va ser), no és que no tingués emoció (que no en va tenir), no és que fos insuls (fins al límit). El pitjor és que va complir totes aquestes condicions i que, a més, estem parlant de Ter Stegen com a salvador perquè, gairebé sense voler, el Mallorca, al final, ens va poder espatllar la nit serena i pansida.
Això sí. Enmig del no-res, un esclat. Un terrabastall. Francesc Parcerisas (que acaba de publicar un dietari deliciós, amè i intel·ligent: ‘La tardor em sobta’), diu que els motius de la poesia són a qualsevol lloc i que el poeta, com el fotògraf, té l’obligació de «veure’ls» abans que siguin poema o fotografia. El món és ple de poemes no escrits, afegeix. Com el del gol de Lewandowski, afegeixo jo. Una fulguració al desert. Pots ser un excel·lent davanter centre, un replicant viking que escup gols i trenca rècords, pots ser un assassí de l’àrea. Però a més, pot ser que siguis un portentós futbolista, perquè el gol del polonès no és només l’empenta, la col·locació i l’instant precís de l’atacant, sinó, sobretot, la visió de la porteria just abans del xut, quan gira sobre si mateix i, en un instant, és capaç d’observar on és el marc i on el porter i els defenses que volen evitar la diana. Després, ve la tècnica i la potència. Abans, ha imaginat el poema, ha fotografiat el que està per venir. Aquesta il·luminació ens va servir per engolir 90 minuts fúnebres a Son Moix, o com dimoni es digui ara.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
