Putin travessa el seu Rubicó

Aquesta situació plena d’incerteses ratifica el diagnòstic del diplomàtic nord-americà Richard Haass, que el 2015 va pronosticar una «era de desordre» a falta d’una superpotència hegemònica indiscutida que tuteli o imposi un sistema global d’equilibris. Creu ara Haass que és massa aviat «per extrapolar els èxits d’Ucraïna, i molt menys concloure que el que va passar al nord-est de Khàrkiv és un presagi per a tot el país». És a dir, dona per segura la capacitat russa de reaccionar i de recuperar la iniciativa tot i que Occident redobli les ajudes a Ucraïna i multipliqui les sancions econòmiques contra la potència agressora.

Hi ha en aquesta anàlisi un certa grau de nostàlgia per l’eficàcia de la guerra freda, que va sistematitzar les tibantors entre els Estats Units i l’URSS a partir de la crisi dels míssils a Cuba (l’octubre de 1962). La destrucció mútua garantida, l’equilibri del terror i altres factors d’índole política i militar van desembocar en la coexistència pacífica, que va estar lluny de ser una fórmula moralment exemplar, però va garantir d’allò més l’estabilitat entre les superpotències i a l’espai europeu. Aquell model va caducar amb l’enfonsament de la Unió Soviètica, la desaparició dels règims comunistes a Europa oriental, la momentània consolidació dels Estats Units com a única potència hegemònica i el progressiu avançament cap a l’est de l’OTAN.

La competència de la Xina en l’àmbit internacional, la retirada nord-americana de diversos escenaris i el propòsit de Vladímir Putin de rescatar el seu país dels greuges soferts durant la presidència de Borís Ieltsin han configurat en un espai de temps molt curt un sistema trilateral de molt difícil gestió en el qual Europa forma part de la contesa. Alhora, s’ha concretat molt de pressa un esquema asimètric de blocs politicomilitars: l’occidental, que ha reforçat la cohesió de l’OTAN i de la Unió Europea, i l’oriental, l’eix del qual és l’Organització del Tractat de Seguretat Col·lectiva (OTSC), amb només sis socis, incloses Rússia i la Xina, que al seu torn té un sol aliat permanent, Corea del Nord. Però convé recordar que Rússia i la Xina són potències que competeixen per la influència a l’Àsia, una cosa que debilita l’aliança.

Bruno Tertrais, director adjunt de la Fondation pour la Recherche Stratégique, afirma a Le Monde que no té fonament tota comparació amb el passat: ni l’eix sinorus és una versió 2.0 del pacte Molotov-Ribbentrop ni la seva aliança estratègica inclou un compromís de defensa mútua. De fet, el Govern xinès s’ha especialitzat en l’equilibrisme tant en l’OTSC com en el Consell de Seguretat de l’ONU per reclamar una solució negociada del conflicte tenint en compte el cost econòmic que per als seus negocis a Occident té la guerra. Un aspecte amb el qual, per cert, segurament estan d’acord alguns oligarques russos –cap ho manifestarà en públic–, sotmesos a costoses sancions.

Per a aquesta nova classe empresarial russa, que es va enriquir molt ràpidament amb les privatitzacions amb l’ajuda còmplice del Kremlin, surten molt cars els designis de l’ultranacionalisme radical i les aventures exteriors. Perquè el comportament dels oligarques pot semblar fruit d’un capitalisme molt poc convencional –de fet, ho és–, però les seves fortunes han crescut a favor de la globalització i aquesta està seriosament en perill com a resultat de la guerra en curs i de l’enfonsament dels ponts amb Occident. La professora Pinelopi Koujianou Goldberg, de la Universitat de Yale, recorda en un article que «la globalització va sobreviure al Brexit i a Donald Trump, i semblava que prosperava fins i tot després de la pandèmia de la covid-19». «Però amb la invasió d’Ucraïna per part de Rússia –afegeix–, la ‘destrucció mútua assegurada’ de l’economia, que se suposava que dissuadiria el desacoblament, aparentment va arribar als seus límits». Cosa que és el mateix que dir que la globalització corre risc d’encongir-se i fins i tot d’encoratjar més guerres comercials i desproveïment en tots els sectors.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

¿La repercussió econòmica pot ser capaç d’aturar l’escalada o s’ha imposat la lògica de la guerra? De moment, passa la segona opció i les previsions d’una tardor i un hivern molt difícils donen la raó als qui pensen que sense un canvi que reemplaci l’estratègia a la recerca de la victòria militar per la de la negociació per aturar els combats, és impossible que disminueixi el risc d’una catàstrofe. Els referèndums que des de divendres se celebren a les províncies ocupades de Lugansk, Donetsk, Kherson i Zaporíjia per completar el procés d’annexió a Rússia carreguen l’atmosfera de tensió perquè qualsevol acció militar contra aquests territoris, tot i que les consultes no tinguin valor jurídic davant la comunitat internacional, podrà ser interpretada per Putin a partir d’ara com un atac a sòl rus, com una agressió a què ha de respondre si és precís amb armament nuclear.

En última instància, s’ha de veure quina és la reacció a mitjà termini de l’opinió pública russa i la seva capacitat per ser un factor de correcció, sacsejada per una mobilització de 300.000 reservistes que porta a la rereguarda la realitat de la guerra. Fins dimecres, els combats a Ucraïna han sigut una realitat llunyana, edulcorada per la propaganda servida per mitjans domesticats al servei del poder; avui la guerra és un malson que obligarà milers de civils a empunyar les armes. Per molt control que el Kremlin exerceixi sobre el carrer, la mobilització equival a un cop de puny en plena cara d’una societat que ara es deu sentir enganyada.