Calidoscopi de Julio Llamazares Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

Shakespeare i Cervantes

Els funerals de la reina Isabel II els podria explicar el dramaturg en una de les seves tragèdies, però no l’escriptor espanyol

3
Es llegeix en minuts

Considerats els dos grans genis de la literatura universal moderna, Shakespeare i Cervantes, Cervantes i Shakespeare representen dues cultures tan diferents que tota coincidència entre ells, que n’hi ha, tot i que no tantes com la gent es pensa (per exemple, van morir el mateix any, 1616, però no el 23 d’abril, encara que siguin commemorats aquell dia, ells i el llibre, per la seva advocació. Shakespeare va morir el 3 de maig i Cervantes el 22 d’abril), no deixa de ser més que això: una casualitat. Mentre Shakespeare expressa a les seves obres l’esperit tràgic i èpic anglosaxó, Cervantes, especialment en la seva obra cabdal, el Quixot, tot i que també en les seves ‘Novelas ejemplares’, esbudella i posa al sol l’encarnadura d’un país i d’un imperi més pròxim al còmic que al tràgic i més novel·lesc que teatral. Si en les tragèdies de Shakespeare el fat i la magnificència eleven a la categoria de mites les grans passions humanes que s’hi expliquen, a les novel·les de Cervantes tot és sarcàstic i mig patètic, fruit de la contemplació d’un país on la fantasia no amaga la pobra condició dels seus veïns.

Notícies relacionades

Pensava jo en això mentre veia per la televisió aquests dies els fastos fúnebres de la reina Isabel II, més pròxims a una tragèdia de Shakespeare, per la seva teatralitat i magnificència, que a un protocol fúnebre del segle XXI, i imaginant com serien els del nostre rei emèrit, aquest senyor autodesterrat als Emirats Àrabs i convertit pel seu mal cap en una figura tràgica, però gens heroica, després d’una trajectòria règia poc exemplar. I pensava també, fent la comparació, en la diferència que hi hauria en la recepció per part dels seus respectius pobles del sentit dels actes i del seu significat històric. Perquè ja no és que la monarquia britànica tingui una història ininterrompuda de segles, al revés que l’espanyola, sinó també l’entesa que d’aquesta història tenen britànics i espanyols, uns orgullosos d’ella, fins i tot dels seus passatges més cruels i més terribles, i els altres acomplexats per l’etiqueta de conqueridors en decadència, si més no avergonyits per episodis tan sagnants i oblidables com el de la nostra última Guerra Civil i la dictadura que la va succeir.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Els funerals de la reina Isabel II, doncs, els podria narrar Shakespeare en una de les seves tragèdies però no Cervantes, de la mateixa manera que els d’un rei espanyol, fos quin fos, els explicaria millor l’autor del Quixot acudint al nostre esperit burlesc, ja que els necessitarien les descripcions d’unes celebracions que rememorarien Goya i tots els pintors i escriptors que des de Cervantes fins ara van pintar i escriure la història d’aquest país, la grandesa i misèria del qual van de bracet i en la qual els personatges i arquetips es repeteixen sense variacions, fent del Museu del Prado el nostre panteó reial i de la nostra literatura dels segles XVII al XX la crònica d’una decadència a la qual només ha donat una mica de respir el mig segle de democràcia del qual estem disfrutant des de l’última dictadura, però no del tot. Perquè fins i tot en aquest temps el Quixot continua viu, igual que els pícars del segle d’or i els que els van seguir, així com els ultramuntans d’una i una altra ideologia, d’una i una altra nacionalitat, per la qual cosa l’espectacle de les cerimònies fúnebres començaria amb la composició del festeig, que donaria lloc a múltiples discussions. De fet, l’avenç d’això el tindrem en el funeral d’Isabel II, amb la presència de la família reial espanyola al complet.