Shakespeare i Cervantes

Notícies relacionades

Felip VI i Joan Carles I parlen sobre les «conseqüències» en la societat dels escàndols de l’emèrit

El Govern evita detallar qui pagarà el viatge del rei emèrit a Londres per al funeral d’Isabel II

Pensava jo en això mentre veia per la televisió aquests dies els fastos fúnebres de la reina Isabel II, més pròxims a una tragèdia de Shakespeare, per la seva teatralitat i magnificència, que a un protocol fúnebre del segle XXI, i imaginant com serien els del nostre rei emèrit, aquest senyor autodesterrat als Emirats Àrabs i convertit pel seu mal cap en una figura tràgica, però gens heroica, després d’una trajectòria règia poc exemplar. I pensava també, fent la comparació, en la diferència que hi hauria en la recepció per part dels seus respectius pobles del sentit dels actes i del seu significat històric. Perquè ja no és que la monarquia britànica tingui una història ininterrompuda de segles, al revés que l’espanyola, sinó també l’entesa que d’aquesta història tenen britànics i espanyols, uns orgullosos d’ella, fins i tot dels seus passatges més cruels i més terribles, i els altres acomplexats per l’etiqueta de conqueridors en decadència, si més no avergonyits per episodis tan sagnants i oblidables com el de la nostra última Guerra Civil i la dictadura que la va succeir.

Els funerals de la reina Isabel II, doncs, els podria narrar Shakespeare en una de les seves tragèdies però no Cervantes, de la mateixa manera que els d’un rei espanyol, fos quin fos, els explicaria millor l’autor del Quixot acudint al nostre esperit burlesc, ja que els necessitarien les descripcions d’unes celebracions que rememorarien Goya i tots els pintors i escriptors que des de Cervantes fins ara van pintar i escriure la història d’aquest país, la grandesa i misèria del qual van de bracet i en la qual els personatges i arquetips es repeteixen sense variacions, fent del Museu del Prado el nostre panteó reial i de la nostra literatura dels segles XVII al XX la crònica d’una decadència a la qual només ha donat una mica de respir el mig segle de democràcia del qual estem disfrutant des de l’última dictadura, però no del tot. Perquè fins i tot en aquest temps el Quixot continua viu, igual que els pícars del segle d’or i els que els van seguir, així com els ultramuntans d’una i una altra ideologia, d’una i una altra nacionalitat, per la qual cosa l’espectacle de les cerimònies fúnebres començaria amb la composició del festeig, que donaria lloc a múltiples discussions. De fet, l’avenç d’això el tindrem en el funeral d’Isabel II, amb la presència de la família reial espanyola al complet.