M’agrada Camil·la

Camil·la està lluny de viure obsessionada per la seva aparença física i per la moda. Enrere queden les crítiques al seu aspecte: que si era cavallot, lletja o desgarbada. El duc d’Edimburg, marit de la difunta reina Isabel, va escriure en una carta a Diana que ningú amb seny preferiria Camil·la. S’equivocava. És important que la reina consort aparegui davant l’opinió pública com una dona real i no com un reial maniquí.  

Carles i Camil·la es van agradar a primera vista, però ella creia que no tenia cap possibilitat de casar-se amb ell, així que va aprofitar que el llavors príncep d’uns vint anys marxés amb la Marina per donar el sí a un oficial de l’exèrcit britànic.

Després de només tretze trobades, Carles va accedir a casar-se amb una dona que devia de ser verge, Diana, que explicaria a la BBC que en el seu matrimoni eren tres. I era cert. La relació de Carles i Camil·la era tan íntima que el príncep va deixar gravat al seu mòbil que li encantaria ser el seu tàmpax. Camil·la respondria «quina fantàstica idea», i, conegut el ‘tampogate’, es va divorciar. Carles faria el mateix amb Diana, però la mort de la princesa de Gal·les va complicar encara més la imatge pública de Camil·la, que va aparèixer com la bruixa causant de tant dolor. 

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Carles va anunciar a la seva reina mare que la relació amb Camil·la era innegociable i es van casar el 2005. Després d’una cuidada operació d’imatge, Camil·la avui apareix com una dona segura, una àvia adorable i una dona còmplice. 

Fa pocs mesos, la reina Elisabet II va expressar el desig que, a la seva mort, Camil·la ostentés el títol de reina consort. Avui és el membre femení més important de la família reial britànica. És el triomf de la resiliència i l’amor. M’agrada Camil·la. Perquè ella és ella.