Penes i pins

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Però tant el documental com el llibre de Tarazona es presten a una lectura paral·lela, que és la que a mi més em va interessar i és la de la narració d’un procés, el de la repoblació forestal a Espanya, les circumstàncies de la qual molta gent ignora i que va abastar diverses dècades de la història recent d’un país tan necessitat d’arbres com de reserves hídriques. Van ser aquestes precisament les principals raons que van originar la repoblació forestal de llocs com el Pirineu, on l’erosió provocada per la desforestació de segles per part de ramaders i agricultors feia que els embassaments que aleshores es construïen en aquelles valls correguessin el risc de reblir-se de seguida per l’arrossegament de terra de les pluges. Relacionada amb ella, la història dels repobladors, aquells homes que van llaurar a força de braç les muntanyes del Pirineu sense més ajuda que l’animal (bous i mules) abans que arribessin els primers buldòzer, és una altra de les epopeies d’aquest país desconeguda per la majoria. A part dels veïns de la regió, cap als anys 50 i 60 a les muntanyes del Pirineu, com a altres regions d’Espanya, va arribar gent de tot el país, principalment andalusos i extremenys, la història dels quals explica al seu documental Carlos Tarazona sense estalviar detalls de la seva esforçada vida. Amb la seva arribada, el règim franquista va solucionar dos problemes de cop: un, la falta de mà d’obra als llogarrets del Pirineu, ocupada majoritàriament en les tasques tradicionals del pasturatge i l’agricultura que els servien de subsistència, i l’altre rebaixar la tensió del polvorí social que a determinades províncies del sud d’Espanya, amb xifres d’atur que assolien fins al 60% de la població, podia explotar en qualsevol moment. Les fotografies i els testimonis d’aquells homes vestits inadequadament per a les temperatures hivernals de la zona i que dormien en barracons i en cases abandonades i treballaven de sol a sol per sous de misèria ofereixen una visió de la necessitat i el retard d’aquella Espanya de la postguerra que va escometre la realització d’un somni repoblador que havien dissenyat visionaris com Joaquín Costa, homes que van entendre que el gran problema d’Espanya era la seva geografia i la seva sequedat: «Com menys arbres més torrents, com més torrents menys brolladors: aquesta és la cadena», va escriure Joaquín Costa a ‘El Arbolado y la Patria’ el 1912.

Convé conèixer aquestes històries, la dels somnis regeneracionistes dels precursors de la reforestació del país, però també la d’aquestes persones anònimes que els van portar a terme amb el seu esforç personal, per valorar la pèrdua que suposa cada un d’aquests incendis que arrasen cada estiu els boscos d’un país cada vegada més amenaçat per la desertització.