Rearmament digital

Les conseqüències, rèpliques i factures a pagar pel terratrèmol geopolític i econòmic de la guerra d’Ucraïna són múltiples i en tots els camps. I una és el replantejament de la política i pressupostos de defensa dels països europeus, que han vist com arribava a les seves portes l’inimaginable, una guerra convencional amb una gran potència implicada, no un dels conflictes asimètrics a milers de quilòmetres per als quals se suposava que s’havien de reescalar les seves capacitats militars.

Les resistències a assumir el compromís en el marc de l’OTAN d’arribar a un 2% del PIB en despesa militar, més que lògiques en un escenari internacional molt diferent i amb necessitats pressupostàries prioritàries per fer front a la despesa social i la transformació del model energètic, resulten ara més difícils de mantenir, després d’un conflicte en què s’ha vist que la diplomàcia i les sancions poden no ser suficients. A aquesta pressió internacional per augmentar la despesa militar, el Govern de Pedro Sánchez ha respost amb un compromís gradual a diversos anys vista, per no desatendre les altres amenaces a la seguretat que pesen i pesaran sobre nombrosos drets bàsics dels ciutadans. I que no hauria d’oblidar altres funcions en l’àmbit civil que en bona hora van assumir les Forces Armades, com la Unitat Militar d’Emergències. Però, tret que s’esperi que siguin els Estats Units els que treguin les castanyes del foc a Europa –¿què hauria passat amb Trump i la seva barreja d’aïllacionisme i foscos vincles amb Vladímir Putin davant la invasió d’Ucraïna, o què passaria amb un segon mandat si les amenaces afectessin directament un país membre de la UE?– resulta inevitable respondre solidàriament, en la mesura que l’economia espanyola s’ho pugui permetre, a les necessitats d’una defensa europea efectivament dissuasòria.

La guerra d’Ucraïna (ja ho va fer en menor escala l’enfrontament entre Armènia i l’Azerbaidjan) ha ofert moltes altres lliçons. Com per exemple l’obsolescència de sistemes d’armes convencionals davant nous mitjans no necessàriament de cost prohibitiu, com els drons armats, les municions intel·ligents i la integració digital de tot això amb la intel·ligència obtinguda via satèl·lit. En el cas d’Espanya s’ha fet evident que les capacitats de les seves Forces Armades són en aquest sentit a anys llum de les desplegades a Ucraïna amb suport dels EUA. I també la precarietat del seu arsenal, amb una modesta aportació en resposta a les peticions ucraïneses que no només s’ha degut a motius econòmics o de prudència diplomàtica, com ha demostrat la frustrada entrega dels carros de combat en desús emmagatzemats en un estat que els va fer irrecuperables.

El Ministeri de Defensa s’enfronta a la dificultat d’administrar els nous recursos. La possibilitat d’expandir els efectius militars ni tan sols es planteja. Però el retard en la renovació de costosos programes d’armes o la pròxima caducitat d’alguns (com els F-18 de l’Exèrcit de l’Aire, l’arma submarina) competeix amb altres necessitats, com la intensa renovació tecnològica que s’està començant a activar amb els primers programes de guerra cibernètica, dispositius no tripulats, robotització i seguretat espacial que les Forces Armades espanyoles només havien pogut dibuixar com a aspiració de futur, i les demandes salarials que passaran a ser encara més prioritàries si es tracta de mantenir personal especialitzat. Si s’ha de pagar aquesta factura, almenys hauria de servir per avançar en aquest sentit i utilitzar aquestes urgències per desenvolupar la indústria local i europea, no per entrar en una cursa de compra d’armament amb els EUA com a complagut proveïdor.