Article de Desirée de Fez Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Orfes d’infància
Sorprèn comprovar la poca presència que té la infància en el cine actual
L’Atlantida Film Fest, festival amb edició presencial (a Mallorca) i en línia (a Filmin, la plataforma que l’organitza), ha inclòs a la seva secció oficial a competició la pel·lícula francesa ‘Softie’, dirigida per Samuel Theis. Vaig tenir la sort de veure-la en el D’A Film Festival, on vaig formar part d’un dels jurats i els meus companys i jo vam decidir premiar-la. Em va impressionar com parlava de la infància, la sensibilitat amb què el director l’havia observat i la franquesa amb què l’explicava a través del protagonista, un nen de 10 anys que fa el que pot per manejar els nous afectes i sobreviure sense els que li falten. I em va sorprendre comprovar, al fer memòria, la poca presència que té la infància en el cine actual. La poca presència que té com a protagonista, no com a motor del drama dels adults. És com si, de tan embardissat com està a entendre i explicar l’adult del segle XXI, el cine hagués posposat l’observació de la infantesa i el relat de com aquest món en crisi també fa efecte en els nens.
La mateixa setmana que vaig veure la pel·lícula es va donar una bonica casualitat. ‘Tema Libre’, el ‘podcast’ de l’editorial Anagrama, va estrenar l’episodi ‘Els nens són poetes involuntaris’, en el qual Sara Mesa i Alejandro Zambra, dos dels meus escriptors favorits, conversen sobre com es pot abordar la infància des de la literatura. Les seves observacions són extraordinàries i il·luminadores. I vaig pensar: tant de bo el cine contemporani es fes també aquestes preguntes, perquè som una mica orfes d’històries recents que reflecteixin la infància de veritat, no de refiló. Hi ha excepcions com ‘Softie’, ‘Un petit món’ (2021) i ‘Petite mamen’ (2021), o com la pel·lícula de terror ‘Black Phone’ (2022), molt més connectada a les altres tres que no sembla. I potser aquesta porta s’estigui obrint en les sèries (tot i que el focus està més en l’adolescència que en la infància). Però és innegable que hi ha un buit d’històries d’infància que completin la crònica cinematogràfica –conscient o inconscient, directa o indirecta– d’una època tan difícil per a l’adult com per al nen.
Entretots
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
