Tardor calenta a Europa

Gairebé tot passa inevitablement per Ucraïna, el factor més crític que sembra de mines l’economia. Putin, que no es deu als electors russos, coneix perfectament la debilitat dels líders democràtics a Europa: a aquest costat del nou teló d’acer, els governs reten comptes al Parlament i són perfectament permeables a l’emprenyament ciutadà. I hi ha motius sobrats –i en augment– per alçar la veu.

L’estratègia de Putin per erosionar els governs europeus té un doble vessant. D’una banda, el Kremlin ha començat a reduir les exportacions de gas i es preveu que en els pròxims mesos talli el subministrament de cop. Alemanya –entre d’altres– és particularment vulnerable, donat que depèn del gas rus per a un terç del seu subministrament. El vicecanceller alemany reconeix que «la pau social ha sigut amenaçada».

D’altra banda, Rússia assaja una estratègia de gana global que és cruel però no nova. Com recordava Timothy Snyder, tant Stalin com Hitler van intentar controlar els cultius d’ordi ucraïnesos per projectar la seva influència al món. Putin ha bloquejat els ports de sortida d’Ucraïna contribuint a una pujada de preus al mercat global d’aliments, una espiral que podria propiciar migracions difícils de gestionar per als governs europeus (un informe del Programa Mundial d’Aliments relata que hi ha 47 milions de persones a l’Àfrica Subsahariana en risc de fam greu pel conflicte).

L’acord recentment anunciat per aixecar el bloqueig dels ports ucraïnesos semblava una bona notícia però, hores després de l’anunci, el bombardeig rus del port de Odessa s’ha encarregat de recordar al món la credibilitat que pot tenir la paraula de Putin: cap.

Sobre el paper, els europeus coneixen la teoria sobre el que han de fer. Recolzar Ucraïna mitjançant ajuda militar i econòmica i imposar pressió sobre l’economia russa és el millor camí possible. ¿Té algú dubtes sobre el senyal que rebria Putin si la seva invasió bàrbara no tingués resposta? Naturalment, els seus plans no acaben a Ucraïna. Però els europeus també coneixem ara els costos i el perillós camí pel qual caminem cap a la tardor.

La dimissió de Draghi és un avís sobre el tipus d’inestabilitat política que podria contagiar-se en els pròxims mesos. Matteo Salvini, un ultra que en el passat simpatitzava obertament amb Putin i es va passejar amb una samarreta amb el seu rostre, és un dels dinamitadors de la coalició italiana. L’ultra Georgia Meloni està en alça. Els mercats estan nerviosos i coneixem l’espiral de contagis que fa poc més d’una dècada va posar les economies del sud contra les cordes.

Els europeus, units, haurien de tenir prou recursos per controlar l’hemorràgia gasística i econòmica. La Comissió Europea vol evitar un ‘campi qui pugui’ a l’estil del que va ocórrer amb la compra de mascaretes a l’inici de la covid. La proposta per limitar el consum de gas i solidaritzar els fluxos energètics entre els europeus va en la bona direcció, però les tensions en el si de la Unió borbollegen.

Notícies relacionades

La dimissió de Draghi arrossega la borsa i dispara la prima de risc italiana

Dir-se Terricabras

Espanya ‘troleja’ Alemanya en boca de la ministra Ribera quan diu que el nostre país no ha viscut energèticament per sobre de les seves possibilitats. La moralina del nord durant la crisi de l’euro surt a col·lació ara quan el nord té dificultats. Va ser precisament el Govern de Sánchez qui va demanar a la UE fa mesos un pla solidari per fer front a l’escalada de preus en l’energia. El temporal serà fort i no tindrà només aspectes energètics.

L’altra pota per tancar l’hemorràgia ve del BCE. La seva presidenta Christine Lagarde ha anunciat una pujada de tipus del 0,5%, el doble de l’esperat, per posar fre a la inflació. L’economia voreja la recessió. Així mateix, Lagarde ha donat a conèixer un nou instrument (TPI) que hauria de servir de tallafoc per al contagi d’una nova crisi de deute al sud. En unes setmanes, amb la mirada a Itàlia, sabrem si estem davant un nou incendi.