¿N’estàs fart?

Com es pot no somiar, quan imaginem la vida que ens agradaria tenir, a no fer res. No fer res potser és la rèplica perfecta a estar-ne fart. En aquesta tessitura, la vida passaria de funcionar per acumulació a fer-ho per descompte, i de resultar pesant, a ser lleugera. Figurar-se en detall com esdevindria la successió de dies, setmanes, anys no fent res pot provocar angoixa, certament, perquè caldria d’alguna forma inventar al detall una vida nova, desconeguda, i es podria tornar una comesa tediosa, que bé podria portar-te de nou a dir «n’estic fart».

Notícies relacionades

Els espanyols gastaran 610 euros de mitjana en les seves vacances estivals

Testosterona antiprocés

Aquests dies, llegint les novel·les de Patricia Highsmith protagonitzades per Tom Ripley, he vist perfectament desglossada aquesta existència lleugera, bategant, en què es viu sense fer res en particular. Vaig pel segon llibre de la saga. Al començament del primer, el Tom ja confessa que se’n surt bé amb els números, falsificar firmes, jugar als dards, inventar-se històries i fer-se passar per gairebé qualsevol persona. De fet, quan un ric pare de família li proposa que viatgi a Itàlia per convèncer el seu jove i somiador fill que torni als Estats Units, el Tom no ho aconsegueix, però a canvi el mata i assumeix la seva personalitat. I des d’aleshores, atresora la fórmula per no fer res i assaborir els dies amb vertigen. Viu en gran, sense lligar-se a normes morals, agafant avions, bevent martinis, passant les nits en hotels, procurant-se passaports falsos, i, com a part del seu estil de vida, en què de tant en tant es fica en embolics, recorrent a l’assassinat per sortir-ne amb èxit. Mai n’està fart.

Suposo que estar de vacances seria una aproximació momentània, efímera, a viure sense fer res. Ara bé, ¿quines vacances? Fa temps que es van omplir de rars significats, i ja és possible –i horrible– estar de vacances i continuar treballant. Ho fa cada vegada més gent, que entre tasca i tasca, amb el mòbil a la mà, juga a creure que desconnecta. Es fa difícil disfrutar d’unes vacances que només signifiquin que estàs amb els braços plegats i no fas res, diguem, en un mes. Tot i que volguessis, no podries. I a més no voldries. Si algú et digués que caldria canviar una bombeta, tu diries: «Estic de vacances, ho sento». ¿Cal comprar vi? ¿Parar la taula? ¿Portar l’avi a urgències perquè ha caigut per les escales? A tu et seria del tot impossible donar un cop de mà: estaries de vacances, vacances de les de veritat, en què no fas absolutament res, ni salvar una vida.