Article de Carles Francino Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Els comptes clars i la xocolata espessa
Ha quedat clar que els gegants de l’economia, siguin bancs, elèctriques o petroleres, solen tenir alguna mena d’atròfia muscular que els dificulta arremangar-se quan es tracta de compartir danys en una crisi
Sempre m’ha agradat aquesta dita, que reivindica anomenar les coses pel seu nom. I la veritat és que les coses no són tan complicades com de vegades pensem. Aquests dies, per exemple, hem confirmat que existeixen receptes progressistes per intentar capejar el temporal econòmic. Poden agradar més o menys; però haver-n’hi, n’hi ha. Són, simplement, mesures que prioritzen la protecció als més febles tot i que els dubtes sobre la seva efectivitat i les desesperants baralles internes en el si del Govern els hagin posat sordina. També ens ha quedat clar que els gegants de l’economia, siguin bancs, elèctriques o petroleres, solen tenir alguna mena d’atròfia muscular que els dificulta arremangar-se quan es tracta de compartir danys en una crisi.
La sobreactuada reacció de les borses davant l’anunci d’impostos especials per reduir una miqueta els seus beneficis recordava l’acudit del dentista, que quan està a punt d’entrar a sac en boca aliena, nota la mà del pacient en les seves parts nobles mentre aquest li xiuxiueja: «No ens farem mal, ¿oi?». Tampoc poden existir gaires dubtes sobre la tara congènita que arrossega el Partit Popular amb l’ús malintencionat del terrorisme. Que 10 anys després de la desaparició d’ETA hi insisteixi una vegada i una altra, confirma que necessita assistència mèdica. I moral. Perquè escoltar al Congrés que l’esperit de resistència cívica que va generar l’assassinat de Miguel Ángel Blanco és el mateix que enarbora el PP per oposar-se al govern de Pedro Sánchez, això frega la guerra civil. És clar que també aquests dies ens hem quedat a punt de vomitar a l’escoltar, sense anestèsia i de manera absolutament descarnada, com es couen operacions d’assetjament i demolició en què participen periodistes i directius de mitjans de comunicació. No m’ha agradat mai generalitzar. Per això celebro que, tot i que sigui només de tant en tant, aclareixin els dubtes. A partir d’aquí, que cadascú actuï com li doni la gana i que cadascú carregui el mort. Però els comptes, clars. I la xocolata, espessa.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
