Obituari Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

Fernando García de Cortázar, un historiador emocionat

3
Es llegeix en minuts
Fernando García de Cortázar, un historiador emocionat

Epi_rc_es

Fernando García de Cortázar era un home educat i conservador, disposat a comprendre la postura dels altres, els historiadors d’esquerra, però ferm en les seves conviccions sobre l’esdevenir històric d’un país impossible de posar d’acord. Va ser sacerdot jesuïta, però no va exercir per explicar les seves posicions davant el que va passar entre nosaltres. És a dir, no va invocar Déu sinó la ciència en què creia (en la ciència històrica, no en la religiosa) per mirar d’entendre, com ell mateix va titular, els moments emocionants de la història d’Espanya. Va escriure molts llibres, fins i tot una enciclopèdia, per impedir que el que havia après se n’anés per la barranquera en què converteixen (convertim) els mitjans als enciclopedistes, a qui demanem opinions en lloc de demanar-los verificacions.

No va ser possible, en tot cas, que no caigués, com pràcticament tots els seus col·legues, en la disjuntiva sobre qui van ser culpables de la guerra que, en definitiva, ha ocupat la major part de la història escrita des d’abans del 39. El vaig veure fer discursos, li vaig fer entrevistes, i el vaig veure discutir amb els seus amics i amb els seus adversaris, i mai vaig hi veure algú que busqués quedar el primer en la diatriba. Sabia, però volia saber del que deien els altres, i en aquest sentit mai va començar una polèmica per tenir raó, per exemple, si la culpa va ser de la República o del feixisme, sinó on era l’arrel d’aquest enfrontament que, d’altra banda, amb diferents disfresses marca avui un país capaç de reiniciar polèmiques que reclamaven vencedors i vençuts com en les pel·lícules de l’Oest. 

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Era un entusiasta. Tant, que fins i tot va escriure història per a nens. De la seva manera d’abordar el passat diuen molt els versos que va triar per presidir una obra singular, ‘Momentes emocionantes de la historia de España’ (Espasa Libros, 2014), una explicació de ficció als escolars que el llegissin. Aquests versos són de Lope de Vega i diuen: «‘¡Oh patria! Cuántos hechos, cuántos nombres,/ cuántos sucesos y victorias grandes…/ Pues que tienes quien haga y quien te obliga,/ ¿por qué te falta, España, quien lo diga?’». Se sol citar, i se sol dir, allò amb què estàs d’acord, i Fernando va formar part de l’exèrcit de qui es feien també aquesta pregunta de Lope de Vega («‘¿por qué te falta, España, quien lo diga?’»), però va tenir la mala sort de viure en un moment ja molt llarg de l’Espanya que es resisteix a pensar que ajuntant veritats diferents es podria haver arribat fa temps a un canvi de paradigma que no es basi només en la més injusta de les disjuntives, la dels bons i els dolents (un cop més, com en l’Oest). 

Era un home d’una cordialitat exuberant; caminava com un futbolista del migcamp, buscava sempre en els altres el somriure que ell regalava, però això no li va ordenar un caràcter acomodatici, per exemple, respecte a la imperiosa i terrible presència del terrorisme que va destruir generacions de bascos entossudits a fer valer les seves idees matant qui s’hi oposava. Va ser un home de pau, una bona persona que sempre et saludava desitjant-te vida i bona voluntat. 

Notícies relacionades

El reflex d’aquesta actitud humana és la seva ingent obra, però aquesta no seria, a més, exemplar, si ell mateix no hagués sigut algú que va voler explicar perquè se sabés que Espanya no es va merèixer mai aquell destí trist. En aquest llibre singular que és el que va fer perquè els nens entenguessin l’odissea espanyola descriu així, en el pla de la ficció, el 14 d’abril de 1931: «¡Quines hores aquelles! El rei va fugir el 14 d’abril i la gent es va llançar al carrer per celebrar la proclamació de la República. Va ser un dia molt alegre. Antonio Machado, que ja era vell i va hissar la bandera tricolor a l’Ajuntament de Segòvia, no en recordava cap altre de més alegre. Quan anava a Madrid solia dir-me: ‘Tot un règim ha caigut sense sang, sense venjances, per a sorpresa del món sencer’. ¡Ai la República de 1931! ¡Quantes il·lusions va portar! ¡Quantes esperances va despertar!»

L’arrel d’aquesta faula que Fernando va dedicar als nens és també l’arrel de la seva manera d’abordar la interminable discussió espanyola, en què ara només intervindrà a través dels llibres en què va posar tanta passió com la va distingir quan es referia a la fe que professava. 

Temes:

Obituaris