Indignació i preocupació pels fets de Melilla: així, no

Aquests dies hem vist imatges que mai haguéssim volgut veure i hem escoltat declaracions que no haguéssim volgut escoltar mai, i menys en boca de qui les feia.

Divendres passat, festivitat de Sant Joan, unes 2.000 persones van intentar entrar a la ciutat autònoma de Melilla amb el resultat de més d’una vintena de mortes i moltes més ferides. Les imatges que corren per les xarxes són esgarrifoses, inhumanes.

Però aquest espectacle dantesc no ha de fer-nos perdre el sentit de per què passen aquests fets. No va de quantes persones han mort, si 20 o 30, o de com han mort (que també), això va de violacions de drets humans.

¿Per què aquestes persones marxen de casa seva? ¿Per què abandonen les seves famílies? ¿Per què fugen del seu país? ¿Per què volen entrar al nostre? ¿Per què arrisquen la vida? No són preguntes banals. No es tracta de persones violentes o delinqüents o que ens prenen el que és nostre, senzillament volen exercir el seu dret a la vida, una vida digna com a la qual aspirem cada un i cada una de nosaltres. I per a això arrisquen la vida mentre són acusades, perseguides i objecte de violacions humanes i de violències tant físiques com estructurals. I moltes moren en l’intent, com hem vist aquests dies.

A més, se’ls responsabilitza de la seva mala sort i excusem la nostra responsabilitat assenyalant màfies que, com sabem, també són utilitzades i finançades per poders polítics i econòmics. Amb tot, són acusades de violentes per intentar assaltar de manera massiva una tanca que mai s’hauria d’haver construït, la tanca de la vergonya.

Després d'escoltar les declaracions oficials sembla que les culpables de tot això són elles mateixes per ser violentes, irresponsables i trencadores de l’ordre establert. A més, hi ha felicitacions per haver aconseguit frustrar l’assalt, tot i que de manera inhumana, perquè el contrari hagués sigut pitjor per a la nostra seguretat, la defensa dels nostres drets i, sobretot, per mantenir el nostre estatus i benestar material. Molts dels qui no fan declaracions aplaudeixen o callen, ja siguin polítics, periodistes, institucions, ja siguin també ciutadans i ciutadanes.

Les entitats sotasignades, que orientem part de la nostra acció a l’acollida i acompanyament de persones d’origen estranger i que som coneixedores de la seva situació i les seves problemàtiques ens sentim indignades i molt preocupades. El nostre esperit cristià, que ens porta a ser al costat de les persones més vulnerables, a defensar-ne els drets i promoure la seva dignitat humana, ens impel·leix a no callar, a denunciar aquestes injustícies i vexacions humanes, a actuar, i a fer-nos càrrec de la realitat encara que sigui molt difícil. Ens sentim legitimades per dir: ¡així, no! Aquestes accions i declaracions pertinents no ens representen.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Volem fer una crida a la ciutadania perquè ens acompanyi a demanar més sensibilitat personal, més consciència humana, més sentit fratern per denunciar aquestes actuacions, i per demanar als nostres governs que aturin la violència estructural existent i que canviïn les regles d’aquest ordre mundial que només fa que alimentar l’emigració de milers i milers de persones i dificultar-ne el trànsit. Formem part dels anomenats països del primer món, amb més riqueses materials, però no amb més desenvolupament humà. ¡Reflexionem-hi!

Finalment, exigim una gestió més humana del fenomen migratori, un millor tracte a les persones en l’exercici del seu dret a la mobilitat geogràfica i més respecte a les víctimes.