Pros i contres | Article d’Emma Riverola Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Rufián i el classisme
L’histrió ja no és tan divertit ara que dirigeix les seves andanades a una part del nacionalisme que el va adoptar
Una certa concepció classista va col·locar Gabriel Rufián als llocs d’honor d’ERC. Ni el compromís polític ni l’activisme van forjar la seva carrera. Més aviat va ser la unió de dues ambicions. La personal del polític i la d’un partit que buscava algú que li recités en castellà. A ERC li va semblar que aquest jove que exhibia supèrbia i barra podia arrossegar un votant que l’estrabisme nacionalista reduïa fins a la caricatura. Rufián es va passejar pel cinturó metropolità amb les seves rimes i arguments fàcils, massa fàcils. Dir que els feixistes «van auspiciar, van pactar i van tutelar la Constitució» del 1978 era el més semblant a una obscenitat històrica. Tot i que sempre va buscar el vot del ciutadà d’esquerres, Rufián va fer les delícies dels nacionalistes catalans. No tenia fre en la crítica, especialment dur contra el PSOE. Amant de la palla, especialista de la humiliació i l’astracanada.
Però l’histrió ja no és tan divertit ara que dirigeix les seves andanades a una part del nacionalisme que el va adoptar. El classisme que el va fer pujar com una mena de gastada emulació del Pijoaparte té molt present com va acabar el personatge de Marsé. «Tarats» poden ser els altres, mai els propis.
Entretots
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
