Transició energètica i aigua

La successió d’esdeveniments meteorològics extrems que, cada vegada amb més freqüència, recullen els mitjans de comunicació són un clar avís que el canvi climàtic ja està alterant el cicle hidrològic. De fet, les observacions científiques mostren que, a escala global, el nombre de catàstrofes naturals relacionades amb fenòmens hidrològics extrems, com ara sequeres i inundacions, s’ha multiplicat per més de tres en els últims 40 anys, i ha passat de 97 per any en la dècada de 1980 a una mitjana anual de 309 entre el 2010 i el 2019. D’altra banda, ja que les expectatives són que les temperatures globals augmentin encara més en les pròximes dècades, el Banc Mundial pronostica que l’escassetat d’aigua podria tenir el 2050 un impacte negatiu de fins a un 14% sobre el PIB de les regions més afectades, com, per exemple, l’Orient Mitjà. 

A escala global, l’agricultura comptabilitza el 70% de les extraccions mundials d’aigua, però l’accés a aquest element també és fonamental per a algunes solucions de descarbonització bàsiques. El cas de la mineria del coure és paradigmàtic. Aquest metall és una matèria primera crítica per assegurar la transició a una economia baixa en carboni, en la mesura que un nivell d’electrificació més alt, l’increment de les inversions en renovables (solar i eòlica) i més vehicles elèctrics condueixen, inexorablement, a un significatiu augment de la demanda mundial de coure en els pròxims anys. I això passa quan ja, avui dia, la producció d’aquest metall s’enfronta a seriosos problemes d’escassetat d’aigua.

Segons algunes estimacions, la transició energètica requerirà incrementar la producció de coure en 5,5 milions de tones per any, una xifra que supera en un 25% la producció minera actual. Un desafiament que comporta una gran pressió sobre els subministraments d’aigua, ja que l’extracció de coure és un procés intensiu en aquest líquid, i cada vegada ho serà més, a mesura que les lleis del mineral (nivell de concentració del metall a la mena) van disminuint. A més, es dona la circumstància que a prop del 50% del subministrament mundial de coure prové de regions de Xile, el Perú i el denominat ‘cinturó del coure africà’ (Zàmbia i la República Democràtica del Congo), que ja experimenten diversos graus d’estrès hídric.

Notícies relacionades

Espanya aposta pel desenvolupament de l'hidrogen verd

Naturgy: no tots els fons són iguals

L’hidrogen és una altra peça clau del trencaclosques de la descarbonització. El desplegament d’aquest vector energètic també requereix l’accés a l’aigua, amb finalitats de refredament (hidrogen blau) i electròlisi (hidrogen verd). S’estima que la demanda mundial d’aigua per a hidrogen blau i verd podria arribar als 12.000 milions de metres cúbics el 2050 i, si bé això no sembla un volum desorbitat en el context d’una demanda anual mundial d’aigua dolça que ronda els 4 bilions de metres cúbics, algunes previsions suggereixen que el 60% dels futurs projectes d’hidrogen es podrien ubicar en regions que ja tenen estrès hídric.

¿Quina és la solució? Cap desafiament de sostenibilitat és fàcil de resoldre, però el de l’aigua és particularment complex. S’espera que, globalment, la bretxa entre la demanda i el subministrament d’aigua dolça s’aproximi al 40% el 2030, és a dir, d’aquí a menys de vuit anys. La crisi climàtica, el creixement demogràfic i la transició a fonts d’energia baixes en carboni poden augmentar encara més i accelerar aquest dèficit. En aquest context, abordar l’escassetat d’aigua requereix urgents i significatives inversions en tecnologia i infraestructures, decisions polítiques que acostin el preu d’aquest preuat i vital element al seu valor real, així com canvis profunds a escala global en els usos de l’aigua per part de tots els sectors econòmics i els ciutadans. ¿Què estem esperant?