Vida espiada

1

Es llegeix en minuts

Per què confiar en El Periódico

15 de de maig del 2022. 12:00

0 Comentaris

Té broma que en la setmana gran dels espies hàgim confirmat que a algunes persones no només no els molesta que tafanegin en la seva vida, sinó que accepten, encantades, convertir-se en una espècie de Gran Germà domèstic. Literal. Es tracta d’instal·lar un arsenal de càmeres a casa seva perquè milers de desconeguts, des de qualsevol lloc del món, practiquin l’art –o el vici– del voyeurisme. Cal admetre que, amb el misteri de no saber què passarà d’aquí a un segon, aquesta fascinació antropològica per observar els companys de tribu pot resultar addictiva. Però el que Hithcock va sublimar amb ‘La finestra indiscreta’ i Mercedes Milá va catalogar com a experiment sociològic té ara rèplica en forma de Pegasus d’anar per casa. Pagant, és clar, com en l’acudit; el tafaner es rasca la butxaca i el narcisista ocasional cobra en funció de les visites. La plataforma es diu SpiedLife i ja té més de deu de milions d’usuaris mensuals que es poden entretenir –ells sabran per què– amb una discussió familiar, mirant com algú fa la migdiada al sofà o amb el retrat d’una cuina en ple xafarranxo. En general, són estampes domiciliàries d’allò més corrents. Les úniques limitacions –de moment– les marquen el sexe i la porta del lavabo. Follar o cagar en públic continuen sent pràctiques mal considerades. Per cert, aquest invent de «vida espiada» ha nascut a Itàlia, un país de llarga tradició televisiva basada en la pornografia sentimental i la impúdica exhibició de vides i misèries en qualsevol plató de pa sucat amb oli. Un model de xafardeig universal que va arribar a Espanya fa trenta anys i que sempre he pensat que ens va contaminar. Que una part del que som com a societat –començant per la política–, l’inveterat gust per la bronca, l’insult i la barroeria, té arrels en aquesta nefasta importació de costums. No es poden posar portes al camp, ja ho sé. Però és una pena que les tanques i els murs que frenen persones, la majoria decents, no es puguin utilitzar com a barrera contra la porqueria.